En transició

(Article publicat a El Punt Avui (29-04-13)

El desgavell de la política institucional italiana no ens pot deixar mai indiferents. És com un  laboratori  o un mirall que ens permet veure en una mena d’esquetx el que es pot estar gestant a casa nostra. Els resultats electorals del mes de febrer van reflectir el desgast del sistema partidista tradicional. El rebuig a la vella política va concentrar el vot  en un moviment  molt heterogeni liderat per un personatge alhora còmic i alhora carismàtic –Beppe Grillo- que ha aconseguit  sacsejar els pilars estables de la política institucional i parlamentària italiana.

Dos mesos després de les eleccions, el país  s’ha vist forçat a prorrogar la presidència de la República en la persona octogenària del venerable Giorgio Napolitano que ha encarregat a Enrico Letta la formació d’un govern.  Serà en qualsevol cas govern de transacció i de transició. El capítol següent encara no està escrit, però res no serà com abans. S’imposa un relleu de la vella classe política i la configuració  d’un força alternativa que faci net i reinventi les estructures de representació democràtica.

A Itàlia, com a Grècia, com a Portugal i també aquí, el crit de la protesta o revolta és cada cop més potent i més exigent. Si els polítics no canvien les coses, les coses canviaran els polítics.  La indignació mostra la  cara més punyent  d’una  fractura social i d’un rebuig cada cop més bel·ligerant dels sistema de partits. Les retallades en sous dels funcionaris públics, les restriccions en salut i educació, l’atur imparable,  l’exili laboral de milers de joves  - simple “mobilidad exterior”, segons la ministra Fátima Báñez-,  la corrupció que esquitxa no poques formacions polítiques, l’escarni que ha suposat fer cas omís a la ILP de la PAH que arribava al Congrés avalada per més d’un milió de signatures… són raons de prou pes  per entendre   el capteniment  de la ciutadania que  està dient de mil maneres que sense ruptura no hi haurà  regeneració democràtica. La percepció més compartida és que  la política institucional ha servit a interessos espuris,  privatitzant  la confiança democràticament  delegada.  Caldrà, doncs,  fer un ‘reset’ i, com deia fa uns dies Joan Herrera, construir  l’aritmètica del carrer per després poder ser una alternativa parlamentària.

En aquest temps de transició apareix un factor nou i és que els moviments socials, amb una càrrega antisistema molt forta, han entès finalment  que no tindran sortida sinó aspiren a ser també, i remarco el també, nous subjectes polítics en el mateix terreny on es valida la representativitat democràtica. Han entès que si no ho fan, la bandera de l’alternativa a l’actual monopoli de velles estructures partidistes, l’agafarà l’extrema dreta o un populisme com el de  Marine Le Pen a França i Alba Daurada a Grècia.

Beppe Grillo comparant  el seu moviment amb els dels indignats de Barcelona deia: “ells protesten, es manifesten i després acaben xocant amb la policia. Nosaltres hem avançat. Hem polititzat la nostra indignació. Entrem a les institucions.” Aquest és el salt. No nega la mobilització però hi afegeix la voluntat de vertebració política. Aquí, Ernest Maragall,  que encapçala Nova Esquerra Catalana, insisteix en dir que al costat del “Ja n’hi ha prou” –crit de protesta i d’indignació-, cal afegir ’Ara és hora de…”  I concreta  aquest compromís col·lectiu d’intervenció política, dient: “Ara és hora de desconstruir i tornar a construir des de zero, partits, Parlament, govern, mecanismes de representació, processos de decisió. No volem participar, volem ser i saber el que som, volem decidir i entendre què i per què decidim”. Arcadi Oliveres i Teresa Forcades,amb el seu manifest apunten en la mateixa direcció: passar de la protesta a la proposta amb el compromís d’impulsar una candidatura unitària que aposti per un procés constituent  a Catalunya. Amb accent nacional però sobretot amb accent social.

Políticament, democràticament, estem en transició. La força organitzada dels grups d’activisme social determinarà el rumb i l’abast d’aquesta transició. Els que controlen avui el poder no el deixaran sense resistència i els que aspiren al relleu saben que l’hauran de conquerir amb un gran combat  social i democràtic, sense personalismes però amb nous lideratges.  El passat ja està escrit. El present està plantejant esmenes de radicalitat democrática. El futur l’estan escrivint ja les noves generacions sense hipoteques amb el passat.