consulta democràtica

Consulta democràtica

Cants  de llibertat.  Crits d’independència. Així va ser. Així es va sentir. Així es va projectar i així ho van viure els 85.000 assistents al concert del Camp Nou del dia 29. L’estadi del Barça va ser l’escenari més gran i més emblemàtic  per fer ressonar aquests cants i aquests crits.  En el calendari sobiranista la data del 29 de juny s’haurà de sumar a la del 11 de setembre de l’any passat,  i a aquestes dues se n’hi haurà d’afegir de ben segur una altra, la del 11/09/13 amb la cadena humana que relligarà el país com una nova demostració  d’afirmació nacional.

Aquestes manifestacions col·lectives de ciutadania, majoritàriament independentistes, juntament amb les iniciatives parlamentàries i institucionals sobre el dret a decidir, demostren que  Catalunya  vol ser subjecte polític d’aquelles decisions de futur que afecten el país, com a poble i com a nació. Aquesta consciència majoritària es tradueix en la reivindicació d’uns drets: dret a la consulta, dret a decidir i dret a optar fins i tot per la independència.  Són drets democràtics . Són drets legítims. Correspon a la política trobar el com i el quan aquesta legitimitat s’ha de poder traduir en capacitat jurídica per materialitzar-se democràticament.

 El final d’aquest procés, tanmateix, no té estació única, ni és lineal, ni es pot fer només amb voluntarisme, amb exhibicions emocionals o discursos abrandats.  Hi ha una història i unes estructures d’estat i un marc legal vigent que condicionen el procés. Lleis i drets no sempre encaixen bé. D’entrada, qui té el poder de l’Estat prefereix administrar la llei al seu albir abans de donar carta de ciutadania a les legitimitats. I cal reconèixer  que la legalitat vigent s’ha convertit lamentablement  en un dret de veto pel que fa al dret a decidir.  I encara més, assistim  a un indissimulat corrent centrípet del govern del PP que, aprofitant-se de la crisi, malda per imposar una creixent recentralització del seu poder i de les estructures  d’Estat. Això explica d’alguna manera  l’eclosió d’un corrent centrífug des de Catalunya que no tan sols no  està disposat a renunciar als espais de sobirania estatutària  sinó que exigeix ara la capacitat i el poder d’anar més enllà, tan enllà com vulguin els ciutadans que avui diuen: Primer la democràcia, després les lleis.

Caldrà, tanmateix,  ser curosos a l’hora d’interpretar les voluntats col·lectives. No és fàcil ara mateix saber què s’amaga, per exemple, darrere de la passivitat o del silenci d’amplis sectors de la ciutadania catalana que viu preocupada o bé per l’estancament econòmic o pels efectes de la crisi més que no pas per l’encaix o la ruptura amb Espanya. S’imposa el realisme. S’imposa el rigor. S’imposa la pedagogia. I s’ha d’evitar d’entrar en aquest debat de forma maniquea dividint  la ciutadania en catalans bons o dolents pel fet de decantar-se per una opció o per una altra. Cal recordar de forma ben explícita que  el dret a decidir no porta incorporada una resposta unívoca. La defensa del dret a decidir inclou sens dubte l’opció independentista però ha d’incloure també i amb el mateix dret altres alternatives. Per això serà molt important la formulació de la pregunta objecte de la consulta. Catalunya no és un poble de pensament únic ni és un poble d’un sol crit. La història ens diu que Catalunya  és poble de marca i de mestissatge. Totes les veus s’hauran d’expressar lliurement, democràticament, no només en el moment de la consulta sinó en aquesta etapa prèvia que concentra ja bona part del debat polític i del discurs mediàtic.

Ens podem preguntar, com feia Ernest Maragall, president de Nova Esquerra Catalana, en l’acte de constitució del Pacte pel Dret a decidir si només es podrà triar entre el Sí total i el No absolut. Maragall afegia “aquesta és probablement l’estratègia de l’Estat, dur-nos al límit  i posar tota la pressió de l’amenaça directa o indirecta”. I continuava dient que caldria plantejar-se una tria entre dues opcions en positiu: ‘Independència’ o ‘Acord de sobiranies’,  en el ben entès que aquesta segona opció hauria de ser formulada pel propi Estat, negociada amb Catalunya, amb efectes d’aplicació immediata i d’acord amb el significat de Catalunya Estat. És una manera d’encetar el debat obert i civilitzat.

 Caldrà pedagogia i caldrà sobretot respecte pels que defensen una cosa o una altra. En democràcia pot ser tan important el com es fa el procés, com la decisió final que el poble majoritàriament decideixi.

Josep M. Balcells

Periodista i exdiputat

 Publict a El Punt 8 de juliol 2013