L'ENIGMA MAS
En un primer moment volia titular aquesta columna d’avui “trencaclosques”. El diccionari defineix
trencaclosques com un problema o endevinalla de difícil solució. I em referia
lògicament a la situació política de Catalunya que ha esdevingut una autèntic
trencaclosques si és que algú pretén endevinar què en pot sortir de tot aquest macro procés.
La trencadissa entre els partits anomenats sobiranistes sobre la viabilitat de
la primera formulació del 9N i la nova versió de l’anomenat procés participatiu
explica que hi hagi molta gent que es pregunti: “Com s’acabarà això?” Els analistes o comentaristes polítics, si
som sincers, hem de dir que ningú ho sap.
Ara mateix no hi ha resposta a la pregunta. Hi poden haver especulacions o desitjos i poca cosa més. La
cosa pot acabar de moltes maneres.
M’agraden aquelles novel·les que deixen al lector la possibilitat d’optar
per finals diversos. D’entrada l’autor tria i descriu els personatges i estructura la trama del cos narratiu de la
novel·la però expressament no defineix el final. El deixa obert a la imaginació
i a les sensibilitats dels lectors. Té molt de novel·la enigmàtica el procés
polític obert a Catalunya. En primer lloc perquè l’argument és matèria molt sensible. En segon lloc perquè és un duel entre actors
antagònics que només sobreviuran si l’adversari acaba eliminat. El dilema és victòria
o abdicació. Però s’hi afegeix un element indispensable que al final serà qui
dicti el veredicte: la ciutadania, no com partícip d’una paròdia de referèndum sinó
com a subjecte electoral el dia que sigui cridat formalment a les urnes. Mentrestant, cadascun dels primers actors
d’aquesta epopeia nacional tira mà dels recursos institucionals o mediàtics per
alimentar els vots potencials que un dia tindran l’aval democràtic per
gestionar el futur del país.
He titulat la columna “ L’enigma Mas” . I és que en aquesta mena d’epopeia
nacional hi ha tres personatges clau: Rajoy, Mas i Junqueras. D’aquests tres
n’hi ha dos que han ensenyat totes les cartes: Rajoy i Junqueras. Unitat indissoluble
de l’Estat espanyol el primer i Declaració unilateral d’independència el segon.
L’enigma com jo m’atreveixo a dir és el president Mas. Va apostar per “la” consulta del 9N. Va fer la llei,
va formular les preguntes, va marcar la data i va signar el decret de
convocatòria malgrat que sabia que era inviable. La transforma llavors en el succedani del “procés participatiu”, el nou 9N.
Descol·loca Rajoy i Junqueras. El primer encara rumia si pot o si ho ha
d’impugnar. El segon no s’atreveix a girar-s’hi d’esquena però exigeix
eleccions plebiscitàries per declarar la independència. Els actors menors queden
desconcertats però coincideixen que no hi ha més sortida que unes eleccions
anticipades. La ciutadania reivindica el seu protagonisme col·lectiu.. Vol
votar, vol eleccions i els que estan més organitzats volen convertir aquestes
eleccions en la porta que els obri definitivament la independència.
De moment hi haurà l’anomenat eufemísticament “procés participatiu”. Les
urnes s’ompliran majoritàriament de vots del Sí/sí. Si no hi havia garanties
democràtiques per a dur a terme la consulta del 9N, menys n’hi ha amb el nou 9N. Sense cens previ i només
amb el control i vigilància l de fervents voluntaris, els resultats difícilment
podran ser reconeguts internacionalment
com a mostra significativa de la voluntat del poble de Catalunya.
Estem aquí. I l’enigma és Mas. Té el poder de presentar-se com el garant d’aquesta
consulta i com a únic i insubstituïble subjecte per convocar eleccions.
Qui pot convocar eleccions ho fa sempre amb la convicció raonable de
guanyar-les. Mas no les té totes. Les enquestes, malgrat el seu protagonisme i
lideratge, acusen desgast creixent del
seu partit. Les retallades, el cas Pujol i totes les derivades el cas Millet li
poden passar factura. UDC difícilment el seguirà si en el programa electoral
lliga victòria amb independència. Temps al temps.
La novel·la ha posat ja tots els personatges en escena. Les estratagemes estan
dibuixades. Hi haurà vencedors i vençuts. Hi haurà víctimes i herois. Que cadascú
jugui avui a posar-hi noms propis.
Personalment m’agradaria que la història
pugui dir al final que ha estat el poble qui ha decidit el seu futur.
Josep M.Balcells
