diumenge, 7 de juliol del 2013

consulta democràtica



Consulta democràtica

Cants  de llibertat.  Crits d’independència. Així va ser. Així es va sentir. Així es va projectar i així ho van viure els 85.000 assistents al concert del Camp Nou del dia 29. L’estadi del Barça va ser l’escenari més gran i més emblemàtic  per fer ressonar aquests cants i aquests crits.  En el calendari sobiranista la data del 29 de juny s’haurà de sumar a la del 11 de setembre de l’any passat,  i a aquestes dues se n’hi haurà d’afegir de ben segur una altra, la del 11/09/13 amb la cadena humana que relligarà el país com una nova demostració  d’afirmació nacional.
Aquestes manifestacions col·lectives de ciutadania, majoritàriament independentistes, juntament amb les iniciatives parlamentàries i institucionals sobre el dret a decidir, demostren que  Catalunya  vol ser subjecte polític d’aquelles decisions de futur que afecten el país, com a poble i com a nació. Aquesta consciència majoritària es tradueix en la reivindicació d’uns drets: dret a la consulta, dret a decidir i dret a optar fins i tot per la independència.  Són drets democràtics . Són drets legítims. Correspon a la política trobar el com i el quan aquesta legitimitat s’ha de poder traduir en capacitat jurídica per materialitzar-se democràticament.
 El final d’aquest procés, tanmateix, no té estació única, ni és lineal, ni es pot fer només amb voluntarisme, amb exhibicions emocionals o discursos abrandats.  Hi ha una història i unes estructures d’estat i un marc legal vigent que condicionen el procés. Lleis i drets no sempre encaixen bé. D’entrada, qui té el poder de l’Estat prefereix administrar la llei al seu albir abans de donar carta de ciutadania a les legitimitats. I cal reconèixer  que la legalitat vigent s’ha convertit lamentablement  en un dret de veto pel que fa al dret a decidir.  I encara més, assistim  a un indissimulat corrent centrípet del govern del PP que, aprofitant-se de la crisi, malda per imposar una creixent recentralització del seu poder i de les estructures  d’Estat. Això explica d’alguna manera  l’eclosió d’un corrent centrífug des de Catalunya que no tan sols no  està disposat a renunciar als espais de sobirania estatutària  sinó que exigeix ara la capacitat i el poder d’anar més enllà, tan enllà com vulguin els ciutadans que avui diuen: Primer la democràcia, després les lleis.
Caldrà, tanmateix,  ser curosos a l’hora d’interpretar les voluntats col·lectives. No és fàcil ara mateix saber què s’amaga, per exemple, darrere de la passivitat o del silenci d’amplis sectors de la ciutadania catalana que viu preocupada o bé per l’estancament econòmic o pels efectes de la crisi més que no pas per l’encaix o la ruptura amb Espanya. S’imposa el realisme. S’imposa el rigor. S’imposa la pedagogia. I s’ha d’evitar d’entrar en aquest debat de forma maniquea dividint  la ciutadania en catalans bons o dolents pel fet de decantar-se per una opció o per una altra. Cal recordar de forma ben explícita que  el dret a decidir no porta incorporada una resposta unívoca. La defensa del dret a decidir inclou sens dubte l’opció independentista però ha d’incloure també i amb el mateix dret altres alternatives. Per això serà molt important la formulació de la pregunta objecte de la consulta. Catalunya no és un poble de pensament únic ni és un poble d’un sol crit. La història ens diu que Catalunya  és poble de marca i de mestissatge. Totes les veus s’hauran d’expressar lliurement, democràticament, no només en el moment de la consulta sinó en aquesta etapa prèvia que concentra ja bona part del debat polític i del discurs mediàtic.
Ens podem preguntar, com feia Ernest Maragall, president de Nova Esquerra Catalana, en l’acte de constitució del Pacte pel Dret a decidir si només es podrà triar entre el Sí total i el No absolut. Maragall afegia “aquesta és probablement l’estratègia de l’Estat, dur-nos al límit  i posar tota la pressió de l’amenaça directa o indirecta”. I continuava dient que caldria plantejar-se una tria entre dues opcions en positiu: ‘Independència’ o ‘Acord de sobiranies’,  en el ben entès que aquesta segona opció hauria de ser formulada pel propi Estat, negociada amb Catalunya, amb efectes d’aplicació immediata i d’acord amb el significat de Catalunya Estat. És una manera d’encetar el debat obert i civilitzat.
 Caldrà pedagogia i caldrà sobretot respecte pels que defensen una cosa o una altra. En democràcia pot ser tan important el com es fa el procés, com la decisió final que el poble majoritàriament decideixi.
Josep M. Balcells
Periodista i exdiputat
 Publict a El Punt 8 de juliol 2013

dilluns, 29 d’abril del 2013

En transició




(Article publicat a El Punt Avui (29-04-13)


El desgavell de la política institucional italiana no ens pot deixar mai indiferents. És com un  laboratori  o un mirall que ens permet veure en una mena d’esquetx el que es pot estar gestant a casa nostra. Els resultats electorals del mes de febrer van reflectir el desgast del sistema partidista tradicional. El rebuig a la vella política va concentrar el vot  en un moviment  molt heterogeni liderat per un personatge alhora còmic i alhora carismàtic –Beppe Grillo- que ha aconseguit  sacsejar els pilars estables de la política institucional i parlamentària italiana.
Dos mesos després de les eleccions, el país  s’ha vist forçat a prorrogar la presidència de la República en la persona octogenària del venerable Giorgio Napolitano que ha encarregat a Enrico Letta la formació d’un govern.  Serà en qualsevol cas govern de transacció i de transició. El capítol següent encara no està escrit, però res no serà com abans. S’imposa un relleu de la vella classe política i la configuració  d’un força alternativa que faci net i reinventi les estructures de representació democràtica.
A Itàlia, com a Grècia, com a Portugal i també aquí, el crit de la protesta o revolta és cada cop més potent i més exigent. Si els polítics no canvien les coses, les coses canviaran els polítics.  La indignació mostra la  cara més punyent  d’una  fractura social i d’un rebuig cada cop més bel·ligerant dels sistema de partits. Les retallades en sous dels funcionaris públics, les restriccions en salut i educació, l’atur imparable,  l’exili laboral de milers de joves  - simple “mobilidad exterior”, segons la ministra Fátima Báñez-,  la corrupció que esquitxa no poques formacions polítiques, l’escarni que ha suposat fer cas omís a la ILP de la PAH que arribava al Congrés avalada per més d’un milió de signatures… són raons de prou pes  per entendre   el capteniment  de la ciutadania que  està dient de mil maneres que sense ruptura no hi haurà  regeneració democràtica. La percepció més compartida és que  la política institucional ha servit a interessos espuris,  privatitzant  la confiança democràticament  delegada.  Caldrà, doncs,  fer un ‘reset’ i, com deia fa uns dies Joan Herrera, construir  l’aritmètica del carrer per després poder ser una alternativa parlamentària.
En aquest temps de transició apareix un factor nou i és que els moviments socials, amb una càrrega antisistema molt forta, han entès finalment  que no tindran sortida sinó aspiren a ser també, i remarco el també, nous subjectes polítics en el mateix terreny on es valida la representativitat democràtica. Han entès que si no ho fan, la bandera de l’alternativa a l’actual monopoli de velles estructures partidistes, l’agafarà l’extrema dreta o un populisme com el de  Marine Le Pen a França i Alba Daurada a Grècia.
Beppe Grillo comparant  el seu moviment amb els dels indignats de Barcelona deia: “ells protesten, es manifesten i després acaben xocant amb la policia. Nosaltres hem avançat. Hem polititzat la nostra indignació. Entrem a les institucions.” Aquest és el salt. No nega la mobilització però hi afegeix la voluntat de vertebració política. Aquí, Ernest Maragall,  que encapçala Nova Esquerra Catalana, insisteix en dir que al costat del “Ja n’hi ha prou” –crit de protesta i d’indignació-, cal afegir ’Ara és hora de…”  I concreta  aquest compromís col·lectiu d’intervenció política, dient: “Ara és hora de desconstruir i tornar a construir des de zero, partits, Parlament, govern, mecanismes de representació, processos de decisió. No volem participar, volem ser i saber el que som, volem decidir i entendre què i per què decidim”. Arcadi Oliveres i Teresa Forcades,amb el seu manifest apunten en la mateixa direcció: passar de la protesta a la proposta amb el compromís d’impulsar una candidatura unitària que aposti per un procés constituent  a Catalunya. Amb accent nacional però sobretot amb accent social.
Políticament, democràticament, estem en transició. La força organitzada dels grups d’activisme social determinarà el rumb i l’abast d’aquesta transició. Els que controlen avui el poder no el deixaran sense resistència i els que aspiren al relleu saben que l’hauran de conquerir amb un gran combat  social i democràtic, sense personalismes però amb nous lideratges.  El passat ja està escrit. El present està plantejant esmenes de radicalitat democrática. El futur l’estan escrivint ja les noves generacions sense hipoteques amb el passat.

divendres, 5 d’abril del 2013

Cap a un procés constituent

Ahir vaig assistir  a l'acte promogut per la Fundació Nous Horitzons. La sala estava plena a vessar. A la taula hi havia en Josep Ramoneda, Joan  J. Nuet, Ignasi Elena, Gemma Galdon, Laura Pinyol Ignasi Llorente, Gerardo Pisarello,. Moderava Dolors Camats.

Diria que va ser un 'deja vu'. Acord fonamental en el diagnòstic de la situació però sense proposta valenta d'anar més enllà i sense una aposta per elaborar un projecte comú des de les esquerres per disputar l'hegemonia actual de la dreta.

Tothom admetia que estem davant de tres reptes: la qüestio nacional (dret a decidir per començar) la qüestió social (sortida de la crisi, empreneduria i estat del benestar) i qüestió democràtica (llei electoral, transparència, proximitat elector/elegit)

 Es constatava que avui neixen o  apareixen  multiplicitats de subjectes polítics (partits o plataformes cíviques).  Fa falta posar en marxa la configuració d'un subjecte polític electoral unitari. Els partits històrics diuen que sí amb la boca petita. La majoria aspira a capitalitzar electoralment el desgast del altre.  Nova esquerra catalana  pretén forçar una alternativa que depassi les sigles per confluir en un projecte compartit.

Potser a les municipals, i sobretot en ciutats com Barcelona, es podrien donar les condicions per a una candidatura sorgida a través de primàries, sense sigles de partits, amb un programa de mínims que pogués desbancar la dreta. Les europees serien una altra oportunitat.

dijous, 4 d’abril del 2013

Compromís de ciutadania (article el Punt)



 - Publicat el dia 25 de març a El Punt-Avui-

Compromís de ciutadania
Manllevo per començar unes paraules de Hermann Hesse: “El capital, el negoci, la màquina i l’Estat són les formes que pren el diable en la nostra època. Tot això ens malmet l’aire i el menjar, el son i els somnis. N’hi ha d’haver uns quants, però, que no es dobleguin; si no, el nostre temps no podrà llegar res a la posteritat”. Paraules sàvies que avui podem fer nostres per descriure el moment que estem vivint. Denúncia i crit de revolta! perquè avui ja són majoria els que no tenen ni tan sols el consol de poder somiar.
La democràcia, com la natura, avui està degradada o prostituïda perquè s’està trencant una peça clau de l’engranatge que li dóna sentit i que no és una altra que la connexió dialèctica entre ciutadania i sistema de representació política.  Mantenim la carcassa però, com deia Hesse, “el capital, el negoci, la màquina i l’Estat …han acabat malmetent l’aire i el menjar, el son i els somnis…” Al costat de la denúncia, Hesse feia, tanmateix,  un reconeixement dels qui van resistir. Ho va escriure fa més  de cinquanta anys  quan a Espanya “uns quants” no es van doblegar davant les estructures dèspotes del franquisme i va ser gràcies a aquella resistència activa que la nostra generació va  forçar o heretar  la transició democràtica.
Què se n’ha fet d’aquell llegat? Què podrem  llegar nosaltres  als nostres néts? Aquella democràcia acabada d’estrenar en un marc econòmic que feia viable l’ascensor social, se n’ha anat en orris. Perquè?  Els clàssics llatins feien servir una sentència que deia  “assueta vilescunt per explicar que  allò que fem per inèrcia  i repetidament acaba perdent vigor i es degrada si perd el sentit i l’impuls  inicial.
Recordem d’on venim. Els partits polítics a casa nostra van néixer dels moviments cívics, veïnals, de les lluites obreres, de les mogudes universitàries, dels col·lectius cristians progressistes. Hi va haver de fet un transvasament de lideratges que va permetre una altíssima complicitat entre ciutadania i partits  per respondre als reptes de construir unes noves  bases per a un nou estat.  El poder polític  democràtic es va anar imposant als altres poders fàctics (poder judicial, poder militar, poder econòmic)  heretats de la dictadura. Es va aconseguir aquesta hegemonia política precisament  gràcies a la simbiosi entre ciutadania i càrrecs electes. El referent més proper d’aquests canvis i d’aquestes complicitats van ser els ajuntaments  emparats  en el marc superior de la Constitució i l’Estatut, dues claus de volta que la ciutadania majoritàriament va  votar i aplaudir encara que avui es puguin sentir veus que ho qüestionin.
Amb el pas del temps, però, el compromís polític de la ciutadania ha perdut tremp i ha acabat limitant-se a la legitimació dels polítics  a través del vot puntual. La cultura política ha deixat de recolzar-se en el protagonisme de la ciutadania i s’ha tornat escandalosament clientelar. Amb els nostres vots legitimem l’exercici del poder a uns professionals de la política aplegats en llistes electorals tancades i renunciem metafòricament  a intervenir en el control democràtic d’aquesta delegació. Això ha permès que els vells diables de Hesse s’apropiïn novament  de tot el sistema obrint pas a l’especulació, la bombolla immobiliària, les trampes bancàries i la corrupció que han afectat finalment el mateix cor del sistema.
Com no podem esquinçar-nos les vestidures en veure que mentre continua creixent l’atur, mentre les retallades rebaixen la qualitat dels serveis en salut i educació, mentre que més del 25% dels nostres joves, acadèmicament capacitats, es veuen foragitats del mercat laboral nacional... ni el govern ni l’oposició  són capaços de plantejar una mena de pacte d’estat per treure el país de la situació d’emergència? Com és possible que en aquest context de desafecció política per part de la ciutadania  el nostre Parlament permeti i justifiqui que diputats imputats per presumptes casos de corrupció mantinguin sense rubor  l’acta de diputat? 
Caldrà tornar als orígens i creure que una nova política és possible i unes activbes complicitats amb els nous moviments socials  són del tot imprescindibles. Els partits d’esquerra no s’ho poden mirar des de fora. Els cal una immersió cívica. Cal sumar. Cal fer propostes de regeneració, cal activar el debat públic per forçar mesures de transparència,  cal tenir el coratge per plantar cara als vells i nous diables que tenen sempre el mateix nom: el capital, els negocis, les màquines i l’estat. Només així serem capaços de llegar als nostres néts un país  just, lliure i plenament democràtic.

dimarts, 2 d’abril del 2013

No ens ho diuen tot. Roger Moya. Barça.

Tinc ganes d'escriure inspirant-me en els neguits del dia a dia.
Avui després de llegir el diari em quedava la sensació que no ens ho diuen tot. No sabem com està el país. Des dels Financial Times ens diuen que "és irracional tenir diners en bancs espanyols". Els que poden els treueu o els treuran. La resta estem condemnats a patir les repercussions d'hipotètiques "quitances". Cada dia més pobres. Manen els que no han estat elegits democràticament (des de Brussel·les) . Els d'aquí fan la política de "qui dia passa, any empeny". A Catalunya ens posen la teranyina del sobiranisme per ajudar-nos a somiar impossibles mentre  la crisi ens barra camins de futur.
D'aquí a una hora aniré a l'enterrament d'un gran amic del meu fill. Arquitecte com ell ha mort de càncer després d'un llarg porcés. Deixa dona i fill i molts amics. Havia passat per casa compartint treballs amb l'Arnau. Ningú no pot decidir ni el dia del naixement ni el dia del traspàs. És una putada la mort d'un jove de 33 anys. Deixa amors, deixa amics, deixa sobretot un fill. Entre tots el mantindran viu en la memòria.
Avui juga el Paris Saint Germain i el Barça. Seràa un moment de relax i també de tensió. Quan veig la crítica situació del país acostumo a dir: "almenys  ens queda el Barça" com a consol, com a il·lusió col·lectiva.

dilluns, 18 de març del 2013

Papa Francesc


Ocupa la càtedra de Pere un membre de la companyia de Jesús, una ordre religiosa que, en el pontificat de Joan Pau II, jo ho recordo molt bé, havia viscut moments molts tensos amb el Papa. Jorge Mario Bergoglio, el successor de Benet XVI, tria el nom de Francesc. El nom porta sempre missatge incorporat. Referència al franciscà Francesc d'Assís.  Crida a la simplicitat, a fugir de la sumptuositat que rodeja avui el poder temporal del Vaticà, una faceta del tot imprescindible per a l'església en aquest convuls segle XXI.

D'altra banda, i jo ho dic com a element positiu, se li nota un aire d'inexpert a Francesc. Vull dir que parla, camina, celebra la litúrgia amb molta naturalitat, sense aquelles maneres hieràtiques i mil·limetrades que acompanyen habitualment els actes institucionals d'un Papa. Acostuma a passar que l'hàbit, els títols i els protocols fan perdre després la naturalitat del l'home que hi ha al darrere. La iconografia papal deshumanitza i acaba construint una distància que distorsiona sovint la visió que el personatge pot tenir de la realitat, perquè intervenen en aquest context els assistents, els secretaris, els dicasteris, és a dir la Cúria que fan i desfan i que tendeixen a bastir per al Papa un món virtual adequat per als hooligans i que impedeix tocar de peus a terra a qui té la responsabilitat suprema de respondre als reptes del moment històric que es viu. Podrà mantenir el papa Francesc el seu tarannà d'home sobri que fins ara vivia en un petit apartament, cuinava i pujava a l'autobús com un ciutadà normal del carrer?.

Un cardenal argentí ha estat cridat a ser bisbe de Roma. Bergoglio ja va ser una alternativa en el conclave que va elegir Benet XVI. Va prevaler llavors el cardenal alemany, intel·lectual, defensor de l'ortodòxia dogmàtica. Ara ha prevalgut un cardenal pastor, també potent intel·lectualment, però allunyat de la Cúria vaticana i bregat en la tasca pastoral en un context social i polític carregat de tensions, de desigualtats i d'injustícies. Li serà útil per bastir un discurs que li permeti dialogar no només amb el món intel·lectual o diplomàtic sinó amb les comunitats de base, amb la gent compromesa socialment i políticament. Li donarà llibertat per afrontar reformes, recuperar el diàleg ecumènic, posar ordre en la Cúria, imposar transparència en les finances i potser fins i tot es veurà en cor reobrir el debat teològic derivat del Vaticà II i revisar posicionaments en matèries morals o disciplinars que fins ara han estat blocades com poden ser el celibat obligatori o el mateix paper i la igualtat de la dona a l'església.

Segur que la seva experiència pastoral a Buenos Aires, en el context de l'Amèrica llatina, bressol de la teologia de l'alliberament, faran d'ell un Papa més sensible als signes del temps i a les exigències d'un món conflictiu i en transformació.


(Publicat  Cugat.cat)

diumenge, 17 de març del 2013

LA VEU DE L'ESQUERRA

Aqust blog ha estat congelat durant dos anys.
Tenia necessitat d'obrir un altre cop la finestra per compartir la reflexió  d'una ciutadania que es troba òrfena de referents polítics fiables.
La crisi, les retallades, la corrupció estan minant les bases del nostre sistema democràtic. El govern de CiU està desbordat. S'adona que la política de confrontació radical amb el govern de Madrid no porta enlloc. Pota en qualsevol cas al xoc de trens que no és el millor camí per trobar el camí que ens permeti sortir de l'atzucac.
Ningú no té la fòrmula màgica per treure el carro del fangar però el que queda clar que no seran els partits institucionals els que decidiran el camí a seguir. Hi ha una força soterrada que està empenyent. Hi ha un moviment ciutadà que està prenent la iniciativa, que s'està organitzant al marge dels partits i que forçaran el canvi. Qui sàpiga connectar i assumir aquesta força cívica que empeny i que reclama fer foc nou és qui podrà donar forma política a la rebel·lió de la ciutadania.
Des de Nova Esquerra Catalana ens haurem de comprometre a sumar-nos al moviment de regeneració democràtica.