En transició

(Article publicat a El Punt Avui (29-04-13)

El desgavell de la política institucional italiana no ens pot deixar mai indiferents. És com un  laboratori  o un mirall que ens permet veure en una mena d’esquetx el que es pot estar gestant a casa nostra. Els resultats electorals del mes de febrer van reflectir el desgast del sistema partidista tradicional. El rebuig a la vella política va concentrar el vot  en un moviment  molt heterogeni liderat per un personatge alhora còmic i alhora carismàtic –Beppe Grillo- que ha aconseguit  sacsejar els pilars estables de la política institucional i parlamentària italiana.

Dos mesos després de les eleccions, el país  s’ha vist forçat a prorrogar la presidència de la República en la persona octogenària del venerable Giorgio Napolitano que ha encarregat a Enrico Letta la formació d’un govern.  Serà en qualsevol cas govern de transacció i de transició. El capítol següent encara no està escrit, però res no serà com abans. S’imposa un relleu de la vella classe política i la configuració  d’un força alternativa que faci net i reinventi les estructures de representació democràtica.

A Itàlia, com a Grècia, com a Portugal i també aquí, el crit de la protesta o revolta és cada cop més potent i més exigent. Si els polítics no canvien les coses, les coses canviaran els polítics.  La indignació mostra la  cara més punyent  d’una  fractura social i d’un rebuig cada cop més bel·ligerant dels sistema de partits. Les retallades en sous dels funcionaris públics, les restriccions en salut i educació, l’atur imparable,  l’exili laboral de milers de joves  - simple “mobilidad exterior”, segons la ministra Fátima Báñez-,  la corrupció que esquitxa no poques formacions polítiques, l’escarni que ha suposat fer cas omís a la ILP de la PAH que arribava al Congrés avalada per més d’un milió de signatures… són raons de prou pes  per entendre   el capteniment  de la ciutadania que  està dient de mil maneres que sense ruptura no hi haurà  regeneració democràtica. La percepció més compartida és que  la política institucional ha servit a interessos espuris,  privatitzant  la confiança democràticament  delegada.  Caldrà, doncs,  fer un ‘reset’ i, com deia fa uns dies Joan Herrera, construir  l’aritmètica del carrer per després poder ser una alternativa parlamentària.

En aquest temps de transició apareix un factor nou i és que els moviments socials, amb una càrrega antisistema molt forta, han entès finalment  que no tindran sortida sinó aspiren a ser també, i remarco el també, nous subjectes polítics en el mateix terreny on es valida la representativitat democràtica. Han entès que si no ho fan, la bandera de l’alternativa a l’actual monopoli de velles estructures partidistes, l’agafarà l’extrema dreta o un populisme com el de  Marine Le Pen a França i Alba Daurada a Grècia.

Beppe Grillo comparant  el seu moviment amb els dels indignats de Barcelona deia: “ells protesten, es manifesten i després acaben xocant amb la policia. Nosaltres hem avançat. Hem polititzat la nostra indignació. Entrem a les institucions.” Aquest és el salt. No nega la mobilització però hi afegeix la voluntat de vertebració política. Aquí, Ernest Maragall,  que encapçala Nova Esquerra Catalana, insisteix en dir que al costat del “Ja n’hi ha prou” –crit de protesta i d’indignació-, cal afegir ’Ara és hora de…”  I concreta  aquest compromís col·lectiu d’intervenció política, dient: “Ara és hora de desconstruir i tornar a construir des de zero, partits, Parlament, govern, mecanismes de representació, processos de decisió. No volem participar, volem ser i saber el que som, volem decidir i entendre què i per què decidim”. Arcadi Oliveres i Teresa Forcades,amb el seu manifest apunten en la mateixa direcció: passar de la protesta a la proposta amb el compromís d’impulsar una candidatura unitària que aposti per un procés constituent  a Catalunya. Amb accent nacional però sobretot amb accent social.

Políticament, democràticament, estem en transició. La força organitzada dels grups d’activisme social determinarà el rumb i l’abast d’aquesta transició. Els que controlen avui el poder no el deixaran sense resistència i els que aspiren al relleu saben que l’hauran de conquerir amb un gran combat  social i democràtic, sense personalismes però amb nous lideratges.  El passat ja està escrit. El present està plantejant esmenes de radicalitat democrática. El futur l’estan escrivint ja les noves generacions sense hipoteques amb el passat.

Cap a un procés constituent

Ahir vaig assistir  a l'acte promogut per la Fundació Nous Horitzons. La sala estava plena a vessar. A la taula hi havia en Josep Ramoneda, Joan  J. Nuet, Ignasi Elena, Gemma Galdon, Laura Pinyol Ignasi Llorente, Gerardo Pisarello,. Moderava Dolors Camats.

Diria que va ser un 'deja vu'. Acord fonamental en el diagnòstic de la situació però sense proposta valenta d'anar més enllà i sense una aposta per elaborar un projecte comú des de les esquerres per disputar l'hegemonia actual de la dreta.

Tothom admetia que estem davant de tres reptes: la qüestio nacional (dret a decidir per començar) la qüestió social (sortida de la crisi, empreneduria i estat del benestar) i qüestió democràtica (llei electoral, transparència, proximitat elector/elegit)

 Es constatava que avui neixen o  apareixen  multiplicitats de subjectes polítics (partits o plataformes cíviques).  Fa falta posar en marxa la configuració d'un subjecte polític electoral unitari. Els partits històrics diuen que sí amb la boca petita. La majoria aspira a capitalitzar electoralment el desgast del altre.  Nova esquerra catalana  pretén forçar una alternativa que depassi les sigles per confluir en un projecte compartit.

Potser a les municipals, i sobretot en ciutats com Barcelona, es podrien donar les condicions per a una candidatura sorgida a través de primàries, sense sigles de partits, amb un programa de mínims que pogués desbancar la dreta. Les europees serien una altra oportunitat.

Compromís de ciutadania (article el Punt)

 - Publicat el dia 25 de març a El Punt-Avui-

Compromís de ciutadania

Manllevo per començar unes paraules de Hermann Hesse: “El capital, el negoci, la màquina i l’Estat són les formes que pren el diable en la nostra època. Tot això ens malmet l’aire i el menjar, el son i els somnis. N’hi ha d’haver uns quants, però, que no es dobleguin; si no, el nostre temps no podrà llegar res a la posteritat”. Paraules sàvies que avui podem fer nostres per descriure el moment que estem vivint. Denúncia i crit de revolta! perquè avui ja són majoria els que no tenen ni tan sols el consol de poder somiar.

La democràcia, com la natura, avui està degradada o prostituïda perquè s’està trencant una peça clau de l’engranatge que li dóna sentit i que no és una altra que la connexió dialèctica entre ciutadania i sistema de representació política.  Mantenim la carcassa però, com deia Hesse, “el capital, el negoci, la màquina i l’Estat …han acabat malmetent l’aire i el menjar, el son i els somnis…” Al costat de la denúncia, Hesse feia, tanmateix,  un reconeixement dels qui van resistir. Ho va escriure fa més  de cinquanta anys  quan a Espanya “uns quants” no es van doblegar davant les estructures dèspotes del franquisme i va ser gràcies a aquella resistència activa que la nostra generació va  forçar o heretar  la transició democràtica.

Què se n’ha fet d’aquell llegat? Què podrem  llegar nosaltres  als nostres néts? Aquella democràcia acabada d’estrenar en un marc econòmic que feia viable l’ascensor social, se n’ha anat en orris. Perquè?  Els clàssics llatins feien servir una sentència que deia  “assueta vilescunt”  per explicar que  allò que fem per inèrcia  i repetidament acaba perdent vigor i es degrada si perd el sentit i l’impuls  inicial.

Recordem d’on venim. Els partits polítics a casa nostra van néixer dels moviments cívics, veïnals, de les lluites obreres, de les mogudes universitàries, dels col·lectius cristians progressistes. Hi va haver de fet un transvasament de lideratges que va permetre una altíssima complicitat entre ciutadania i partits  per respondre als reptes de construir unes noves  bases per a un nou estat.  El poder polític  democràtic es va anar imposant als altres poders fàctics (poder judicial, poder militar, poder econòmic)  heretats de la dictadura. Es va aconseguir aquesta hegemonia política precisament  gràcies a la simbiosi entre ciutadania i càrrecs electes. El referent més proper d’aquests canvis i d’aquestes complicitats van ser els ajuntaments  emparats  en el marc superior de la Constitució i l’Estatut, dues claus de volta que la ciutadania majoritàriament va  votar i aplaudir encara que avui es puguin sentir veus que ho qüestionin.

Amb el pas del temps, però, el compromís polític de la ciutadania ha perdut tremp i ha acabat limitant-se a la legitimació dels polítics  a través del vot puntual. La cultura política ha deixat de recolzar-se en el protagonisme de la ciutadania i s’ha tornat escandalosament clientelar. Amb els nostres vots legitimem l’exercici del poder a uns professionals de la política aplegats en llistes electorals tancades i renunciem metafòricament  a intervenir en el control democràtic d’aquesta delegació. Això ha permès que els vells diables de Hesse s’apropiïn novament  de tot el sistema obrint pas a l’especulació, la bombolla immobiliària, les trampes bancàries i la corrupció que han afectat finalment el mateix cor del sistema.

Com no podem esquinçar-nos les vestidures en veure que mentre continua creixent l’atur, mentre les retallades rebaixen la qualitat dels serveis en salut i educació, mentre que més del 25% dels nostres joves, acadèmicament capacitats, es veuen foragitats del mercat laboral nacional... ni el govern ni l’oposició  són capaços de plantejar una mena de pacte d’estat per treure el país de la situació d’emergència? Com és possible que en aquest context de desafecció política per part de la ciutadania  el nostre Parlament permeti i justifiqui que diputats imputats per presumptes casos de corrupció mantinguin sense rubor  l’acta de diputat? 

Caldrà tornar als orígens i creure que una nova política és possible i unes activbes complicitats amb els nous moviments socials  són del tot imprescindibles. Els partits d’esquerra no s’ho poden mirar des de fora. Els cal una immersió cívica. Cal sumar. Cal fer propostes de regeneració, cal activar el debat públic per forçar mesures de transparència,  cal tenir el coratge per plantar cara als vells i nous diables que tenen sempre el mateix nom: el capital, els negocis, les màquines i l’estat. Només així serem capaços de llegar als nostres néts un país  just, lliure i plenament democràtic.

No ens ho diuen tot. Roger Moya. Barça.

Tinc ganes d'escriure inspirant-me en els neguits del dia a dia.
Avui després de llegir el diari em quedava la sensació que no ens ho diuen tot. No sabem com està el país. Des dels Financial Times ens diuen que "és irracional tenir diners en bancs espanyols". Els que poden els treueu o els treuran. La resta estem condemnats a patir les repercussions d'hipotètiques "quitances". Cada dia més pobres. Manen els que no han estat elegits democràticament (des de Brussel·les) . Els d'aquí fan la política de "qui dia passa, any empeny". A Catalunya ens posen la teranyina del sobiranisme per ajudar-nos a somiar impossibles mentre  la crisi ens barra camins de futur.
D'aquí a una hora aniré a l'enterrament d'un gran amic del meu fill. Arquitecte com ell ha mort de càncer després d'un llarg porcés. Deixa dona i fill i molts amics. Havia passat per casa compartint treballs amb l'Arnau. Ningú no pot decidir ni el dia del naixement ni el dia del traspàs. És una putada la mort d'un jove de 33 anys. Deixa amors, deixa amics, deixa sobretot un fill. Entre tots el mantindran viu en la memòria.
Avui juga el Paris Saint Germain i el Barça. Seràa un moment de relax i també de tensió. Quan veig la crítica situació del país acostumo a dir: "almenys  ens queda el Barça" com a consol, com a il·lusió col·lectiva.