- Publicat el dia 25 de març a El Punt-Avui-
Compromís de ciutadania
Manllevo per
començar unes paraules de Hermann Hesse: “El capital, el negoci, la màquina i l’Estat
són les formes que pren el diable en la nostra època. Tot això ens malmet
l’aire i el menjar, el son i els somnis. N’hi ha d’haver uns quants, però, que
no es dobleguin; si no, el nostre temps no podrà llegar res a la posteritat”.
Paraules sàvies que avui podem fer nostres per descriure el moment que estem vivint.
Denúncia i crit de revolta! perquè avui ja són majoria els que no tenen ni tan
sols el consol de poder somiar.
La democràcia, com
la natura, avui està degradada o prostituïda perquè s’està trencant una peça
clau de l’engranatge que li dóna sentit i que no és una altra que la connexió
dialèctica entre ciutadania i sistema de representació política. Mantenim la carcassa però, com deia Hesse,
“el capital, el negoci, la màquina i l’Estat …han acabat malmetent l’aire i el
menjar, el son i els somnis…” Al costat de la denúncia, Hesse feia,
tanmateix, un reconeixement dels qui van
resistir. Ho va escriure fa més de
cinquanta anys quan a Espanya “uns
quants” no es van doblegar davant les estructures dèspotes del franquisme i va
ser gràcies a aquella resistència activa que la nostra generació va forçar o heretar la transició democràtica.
Què se n’ha fet
d’aquell llegat? Què podrem llegar
nosaltres als nostres néts? Aquella democràcia
acabada d’estrenar en un marc econòmic que feia viable l’ascensor social, se
n’ha anat en orris. Perquè? Els clàssics
llatins feien servir una sentència que deia “assueta vilescunt” per explicar que allò que fem per inèrcia i repetidament acaba perdent vigor i es
degrada si perd el sentit i l’impuls inicial.
Recordem d’on
venim. Els partits polítics a casa nostra van néixer dels moviments cívics, veïnals,
de les lluites obreres, de les mogudes universitàries, dels col·lectius
cristians progressistes. Hi va haver de fet un transvasament de lideratges que
va permetre una altíssima complicitat entre ciutadania i partits per respondre als reptes de construir unes
noves bases per a un nou estat. El poder polític democràtic es va anar imposant als altres
poders fàctics (poder judicial, poder militar, poder econòmic) heretats de la dictadura. Es va aconseguir
aquesta hegemonia política precisament
gràcies a la simbiosi entre ciutadania i càrrecs electes. El referent
més proper d’aquests canvis i d’aquestes complicitats van ser els ajuntaments emparats en el marc superior de la Constitució i
l’Estatut, dues claus de volta que la ciutadania majoritàriament va votar i aplaudir encara que avui es puguin
sentir veus que ho qüestionin.
Amb el pas del
temps, però, el compromís polític de la ciutadania ha perdut tremp i ha acabat
limitant-se a la legitimació dels polítics
a través del vot puntual. La cultura política ha deixat de recolzar-se
en el protagonisme de la ciutadania i s’ha tornat escandalosament clientelar.
Amb els nostres vots legitimem l’exercici del poder a uns professionals de la
política aplegats en llistes electorals tancades i renunciem metafòricament a intervenir en el control democràtic d’aquesta
delegació. Això ha permès que els vells diables de Hesse s’apropiïn novament de tot el sistema obrint pas a l’especulació,
la bombolla immobiliària, les trampes bancàries i la corrupció que han afectat
finalment el mateix cor del sistema.
Com no podem
esquinçar-nos les vestidures en veure que mentre continua creixent l’atur,
mentre les retallades rebaixen la qualitat dels serveis en salut i educació,
mentre que més del 25% dels nostres joves, acadèmicament capacitats, es veuen
foragitats del mercat laboral nacional... ni el govern ni l’oposició són capaços de plantejar una mena de pacte
d’estat per treure el país de la situació d’emergència? Com és possible que en
aquest context de desafecció política per part de la ciutadania el nostre Parlament permeti i justifiqui que
diputats imputats per presumptes casos de corrupció mantinguin sense rubor l’acta de diputat?
Caldrà tornar als
orígens i creure que una nova política és possible i unes activbes complicitats
amb els nous moviments socials són del
tot imprescindibles. Els partits d’esquerra no s’ho poden mirar des de fora. Els
cal una immersió cívica. Cal sumar. Cal fer propostes de regeneració, cal
activar el debat públic per forçar mesures de transparència, cal tenir el coratge per plantar cara als
vells i nous diables que tenen sempre el mateix nom: el capital, els negocis,
les màquines i l’estat. Només així serem capaços de llegar als nostres néts un
país just, lliure i plenament
democràtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada