dilluns, 21 de març del 2011

Lideratge o pal de paller

Parlem sovint de desafecció política, un fenomen que atribuim al passotisme dels ciutadans despreocupats de tot allò que ocupa o preocupa a la classe política. No hi ha dubte que les causes d'aquesta desafecció no recau només en una de les parts. Diria que en gran mesura la causa l'hem d'anar a buscar en factors interns del mateix sistema democràtic. L'ús i abús de la mística de la democràcia defensada com el menys dolent dels sistemes d'organització social no ens hauria  d'impedir de reconèixer que la praxis sovint deixa mal parada la teoria. Quan jo era al Parlament sovint em pregunava: a qui represento jo? als que m'han votat? I en votar-me interpretava que era per defenssar els seus interessos, els seus valors, el seu model de societat, el programa socialista amb el qual vam concórrer a les eleccions. Al llarg d'una legisdlatura les iniciatives parlamentàries són sovint conjunturals i no estan fixades pas en el programa. en el fons els ciutadans et fan confiança com a representant, vul pensar jo, d'un corrent de pensament progressista que va bastint al llarg d'una legislatura un determinat model de relacions socials, polítiques, culturals, econòmiques que configuren un projecte de país.
Fa 100 dies que hi ha unanova majoria, un nou govern a Catalunya. La ciutadania avui està més a prop d'aquest govern que del que va presider Jose Montilla? o potser hem de reconeixer que la gent està tan lluny avui del govern Mas com ho estava fa un any del govern Montilla. El que sí que ha canviat és un determinat consens d'aquells cercles de poders fàctics que combreguen més amb l'extracte socio-econòmic-cultural dels que avui tenen majoria al Parlament i governen la Generalitat. Es blasmava el tripartit i es deia que era una olla de grills... i aquests dies (reforma de la llei de successions) s'està veient que el "bipartit", CDC i UDC, tampoc s'aclareixen massa. Però no es pot negar que gaudeixen encara de l'imprescindible suport mediàtic que tan bé han sabut cuidar.
Tanmatreix, més enllà d'aquesta pinya potent al voltant del poder polític feta pels que tenen el poder fàctic, el divorci amb la ciutadania penso que no ha canviat. La pregunta que em faig és com i qui refà l'aliança imprescindible entre el poble i els seus representants electes?    
Ja sé que la resposta no és simple però hi ha dos elements del tot necessaris per refer aquest lligam o aquesta aliança democràtica: Per un costat fa falta un encadenat permanent i no només puntual de deliberacions conjuntes i contrastades i decisions compartides en part i/o delegades en casos determinats que permetin  a la ciutadania sentir-se protagonistes de la construcció  i del gtovern del país.  En aquest marc és del tot imprescindible l'existència de figures que exerceixin de referents dels valors més àmpliament compartits i que siguin capaços d'expresar-los i aconseguir que en la seva formulaciò tothom o la majoria s'hi senti reconeguda. Seria el que en podríem anomenar en terminologia cl'assica, el "lideratge". Avui n'estem mancats tant a Catalunya com a Espanya. I d'aqui plora també la criatura..  

dimarts, 15 de març del 2011

SOM MÉS POBRES

 CatalunyaPress va publicar ahir una reflexió meva sobre el moment actual que vaig titular "Som més pobres"

Som més pobres. Tots ho estem patint. Uns més que uns altres. Els funcionaris fa temps que ho saben. Les famílies fa temps que ho noten. Els empresaris ho veuen en repassar els comptes de resultats. No se n’escapen ni els bancs que no s’atreveixen ni a donar crèdits. Els ajuntaments no volen ensenyar els números perquè estem en vigílies electorals. El govern català, com que ja ha passat per les urnes, s’atreveix a dir que la caixa està buida i amb un gest de temeritat i d’imprudència arriba a dir que pot perillar fins i tot el pagament de les nòmines.

Per acabar-ho d’adobar els països que tenen l’aixeta dels recursos energètics, tan directament lligats amb la reactivació econòmica, han entrat en conflicte. El preu del petroli s’enfila, la inflació es dispara i Trichet pronostica un augment del tipus d’interès posant la por al cor dels polítics, dels empresaris i dels agents socials.

Aquest és l’escenari que ens toca viure.
I quan la pobresa truca a la porta, ja sigui familiar, ja sigui de l’empresa, ja sigui de les arques públiques hi ha dues reaccions possibles: retallar totes i cada una de les partides de la despesa sense mirar prim o fer una escala de prioritats per mantenir despeses que considerem del tot essencials o de molt valor afegit i retallar dràsticament aquelles altres que es poden ajornar o fins i tot prescindir perquè formaven part d’un plus de qualitat, legítim en temps de bonança però renunciable en temps d’austeritat.

El govern d’Artur Mas ha arribat al govern en temps de vaques flaques. I curant-se amb salut, ha fet una cosa políticament temerària i és dir que no hi ha diners per continuar pagant serveis. La manera de traduir això és anunciar a bombo i plateret que rebaixarà fins al 10 o 15% totes les partides pressupostàries. La traducció en serveis no s’ha fet esperar: aturem l’ús d’ordinadors a les aules, rebaixem les partides de materials o manteniment a la secundària, deixem d’operar a les tardes als hospitals, ajornem les visites hospitalàries o els tractaments no urgents, anul•lem parades programades de metro, menys hospitals, menys escoles, menys mossos...

Algú ha pensat en explicar els criteris de cada retallada per veure si s’ha optat per matar tot el que és gras? S’ha estudiat bé partida per partida i en funció de les prioritats s‘ha optat per mantenir unes determinades despeses relacionades amb determinats serveis i concentrar la retallada en d’altres que són més prescindibles? Algú pot explicar per què es vol prescindir i renunciar a uns ingressos derivats de l’impost de successions que paguen només el 6% de les grans fortunes de Catalunya?

Algú del govern pot reconèixer que massificar el servei de salut vol dir incentivar la medicina privada? Les mútues privades han dit avui que esperen un increment del 20% dels pacients que renegaran del sistema públic de salut....
Algú pot reconèixer que regatejant recursos a les escoles no s’ajuda a disminuir el fracàs escolar en l’escola pública?
Som tots més pobres però alguns s’ho passaran més malament que uns altres i els ciutadans no tots se sentiran igualment tractats o protegits pel govern de tots.

dijous, 3 de març del 2011

Revolució al món àrab. Hipocresia al món occidental

Assistim aquests dies a la revolta en cadena d’una colla de països àrabs en una explosió massiva que ha fet caure dictadures o ha capgirat el poder a Tunísia, a Egipte, a Bahrein i, amb més vessament de sang és a punt de fer-ho a Líbia. Nous brots de revoltes populars es fan sentir ja a Jordània, Algèria, Marroc i fins i tot a l’Aràbia Saudita. .. Tanmateix, si Gaddafi resisteix, ni que sigui amb bany de sang i guanya la partida al seu poble, la resta de dictadors de la regió aprendran la lliçó i la democràcia quedarà avortada a mitja gestació.

De moment, però, assistim a un fenòmen ben curiós: la hipocresia o la doble cara del món civilitzat occidental. De cop i volta hem descobert la barbàries. De cop i volta la UE, els EUA i les NNUU  han descobert  que aquests països geogràficament tan propers a la vella Europa, la majoria de la riba mediterrània,  han passat anys i panys sota dictadures ferotges.

Diguem-ho clar: Els governs democràtics d’occident, almenys Europa i els EUA no només ho sabien sinó que mimaven els líders que avui el poble ha foragitat del poder. Per què parlaven de governs amics els que explotaven els seus pobles? Per què encara avui  es denuncia només la situació d'aquells governs que ara són qüestionats pel seu poble i es manté el silenci de dictadures tant o més cruels que les que estan avui a l'ull de l'uracà?

Les grans agències internacionals de premsa tenien i tenen totes les dades que ara s’afanyen en recopilar per explicar la revolta, però no en deien res. Els seus focus informatius es posaven només en els grans contractes empresarials, en el comerç armamentístic, en els intercanvis, en l’explotació dels recursos petroliers,...


I per què, em pregunto, els ciutadans lliures d’aquí i d’arreu d’Europa ens mirem encara aquesta situació com a simples expectadors, còmodament informats?. No hi ha manifestacions  al carrer per avalar el procés democratitzadors dels països àtrabs ni, per posar un exemple més domèstic,  ens escandalitza que una delegació del Congrés presidida per Jose Bono i Josep Antoni Duran Lleida, visitin amb ostentació el dictador Obiang Nguema de Guinea Equatorial.

Algú podria dir que potser són els efectes de la crisi els que bloquegen la nostra sensibilitat democràtica i universal. Però és que el problema s'agreuja precisament quan ens adonem que tampoc som capaços de reaccionar davant de les mesures dràstiques de retallades que el govern de CiU està posant en marxa i que ens porten a una reculada substantiva en les polítiques socials. L'oposició es mostra impotent. Els sindicats miren cap a un altre cantó. I els professionals, com els metges, com els mestres, amb retallades salarials, amb increment de ratios d'atenció a pacients o alumnes... no reaccionen? No és hora de dir PROU?

Fem-nos-ho mirar!