divendres, 6 de maig del 2011

TC-Bildu. El triomf de la democràcia

Tenia necessitat d'escriure quatre ratlles aquest primer dia de campanya. Vaig estar fins a dos quarts d'una esperant la informació de la sentència del Constitucional i em vaig alegrar moltíssim. Al matí de dimecres havia assistit a la Facultat de Dret de la UB a una taula rodona sonbre el tema en la que hi participava el professor Javier Perez Royo. Queda clar que si la sentència no era favorable a l'admissió de la coaliació voldria dir que havia prevalgut el prejudici i no pas l'argument jurídic. Finalment, però, ha prevalgut el dret a participar en el joc democràtic per part d'un segment de la població basca partidaria de la independència però per vies pacifiques renunciant explicitament a tota mena de violència i condemnant, d'entrada, l'estratègia violenta d'ETA. Es per això que m'he indignat avui en llegir La Gaceta de Madrid que titula la noticia: " El PSOE lleva a Eta a las urnas". Un titular de mala fe. Un titular per generar crispació. Un titular per posar "maranya". Un titular que no s'aguanta èticament perquè ni és el PSOE el que ha donat llum verda a la presentació ni Bildu és la cara política d'ETA en aquests moments.
El Constitucional aquesta vegada ha fet la feina tot i donar peu al posicionament de la minoria de magistrats que volien ratificar la sentència del Tribunal Suprem que els negava el pa i la sal.
Veurem ara la força electoral, democràtica dels abertzales i serà a partir d'aquesta expressió democràtica com podrà avançar el procés de pau al País basc.

Els demòcrates avui tenim motius per mirar el futur amb més optimisme.

diumenge, 1 de maig del 2011

Jacint Humet. El compromís catalanista i d'esquerres de la burgesia catalana

Feia un mes que en Jacint Humet, l'Alvar Roda i jo, anàvem a veure al president Maragall a la seva oficina de la Diagonal. En Jordi Serra ens va acompanyar en la conversa que es va allargar més d'una hora. La visita va ser iniciativa del Jacint i va sorgir arran d'un dinar amb l'Alvar Roda i jo a un petit restaurant de Sarrià (va pagar el Jacint). Com sempre rRecordo la passió que posava en el debat polític, la seva llibertat de pensament crític que a cada moment el recol·locava en posicions valentes que sovint qüestionaven les estratègies partidistes orgàniques.
M'encantava l'elegància del Jacint, el seu bon humor sempre a punt de relaxar la conversa amb un acudit. Home satisfert i orgullós de la seva trajectòria personal, tant en el camp familiar, com en l'empresarial o en el de les seves conviccions més íntimes. Seguia l'evolució del pensament, dels moviments socials, de la vida de l'església, fidel a principis mamats en el Concili Vaticà II i traduits després en allò que s'anomenava el "compromís temporal" dels crisitans. Malgrat l'involució eclesial ell no va deixar de treballar a dins dels moviments progresistes, Justícia i Pau, Cristians pel socialisme..
Jacint Humet va ser un home coherent, conversador, honest. Com que podia tractar de tu a tots els polítics no s'estava d'escriure cartes a uns i altres recordant compromisos, denunciant incompliments o suggerint alternatives.
En Jacint va ser un dels impulsors de Ciutadans pel Canvi. Hi va creure sempre. En la conversa amb el president Maragall del mes de març encara suggeria de fer algun gest col·lectiu i públic per reclamar el retorn a l'esperit  de CpC que comportava un canvi en la manera de fer política. A la plataforma de CpC de Sant Cugat ell hi venia sempre que feiem una trobada. Acompanyat de la Mercè, (ella tan dolça. tan discreta, sabia que li agradava compartir la conversa amicalment) assistia als sopars i sempre trobava l'ocasió per recordar d'on veníem i cap a on calia anar...
Ens ha deixat en Jacint. Ens queda el testimoni de la seva trajectòria, de la seva humanitat, del seu optimisme. Gràcies, Jacint!.

Josep M Balcells.

dimarts, 26 d’abril del 2011

Fons de competitivitat

L'anomenat "fons de competitivitast" és ara el camp de batalla entre el govern d'Artur Mas i el govern central. Segons la Generalitat els 1450M€ són un deute a pagar aquestr any 2011. Segons el govern central, nega que sigui aquesta la quantitat prevista i nega que s'hagi de pagar aquest any. Assegura que es tracta d'un avançament fet en altres exercicis però que no és d'obligat compliment liquidar-ho aquest any. En què quedem?
Algú no ens diu la veritat: Es pot reclamar aquest fons? Oi tant!. S'ha de pagar? Sí. Catalunya hi té dret. Quan s'ha de pagar? Uns diuen ara i els altres diuen que més endavant.. Si no estan d'acord, si els governs no ens expliquen la normativa legal que els avala, que  els juristes o experts ho facin i expliquin fins on arriba la literalitat dels acords de finançament vigents.
I em pregunto: Per què els mitjans no fan aquest paper de recerca per esbrinar què diuen els acords, què diu per tant la normativa legal?. Malauradament els mitjans es limiten a fer de caixa de ressonància de la picabaralla entre els dos executius i cada mitjà ho fa segons un posicionament pres a priori: a favor o en contra d'una part o de l'altra.
Un cop més ens topem avui en un problema informatiu o mediàtic i els ciutadans no saben qui té raó perquè  depèn de les simpaties o afinitats per culpar els uns o defensar els altres. Els mitjans no informen amb rigor dels fons del problema. Ens transcriuen el que diuen els uns i el que contesten els altres. No investiguen.. Els mitjans juguen també  amb el "parti pris". Fan com en la informació esportiva: aquests són els meus i els defenso tinguin o no tinguin tota la raó i aquests són els advesaris i els desqualifico d'entrada i per principi.
Hauríem de tornar els periodistes a llegir el nostre codi deontològic. Entre altres coses per separar la informació de l'opinió. Hauriem fer el treball de recerca, d'esbrinar els fets i denunciar les contradiccions d'uns i altres amb rigor i neutralitat. Es l'única manera de recuperar credibilitat i complir la funció periodística que la societat considera que ens pertoca.

dijous, 14 d’abril del 2011

Funció del periodista

Em quedo amb les ganes d'escriure al blog més sovint i no ho aconsegueixo... Renovo el propòsit.

Com que és una cosa curta he volgut deixar constància d'un pensament del mestre de periodistes que és Iñaqui Gabilondo. Ahir era a Barcelona i entre altres coses que va dir retinc i em faig meva aquesta:

La professió periodística -deia- ha de preguntar-se quin és el seu paper, i ell contestava: "Som alliberats de la societat per controlar la política, no som alliberats de la política per controlar la societat".

dilluns, 21 de març del 2011

Lideratge o pal de paller

Parlem sovint de desafecció política, un fenomen que atribuim al passotisme dels ciutadans despreocupats de tot allò que ocupa o preocupa a la classe política. No hi ha dubte que les causes d'aquesta desafecció no recau només en una de les parts. Diria que en gran mesura la causa l'hem d'anar a buscar en factors interns del mateix sistema democràtic. L'ús i abús de la mística de la democràcia defensada com el menys dolent dels sistemes d'organització social no ens hauria  d'impedir de reconèixer que la praxis sovint deixa mal parada la teoria. Quan jo era al Parlament sovint em pregunava: a qui represento jo? als que m'han votat? I en votar-me interpretava que era per defenssar els seus interessos, els seus valors, el seu model de societat, el programa socialista amb el qual vam concórrer a les eleccions. Al llarg d'una legisdlatura les iniciatives parlamentàries són sovint conjunturals i no estan fixades pas en el programa. en el fons els ciutadans et fan confiança com a representant, vul pensar jo, d'un corrent de pensament progressista que va bastint al llarg d'una legislatura un determinat model de relacions socials, polítiques, culturals, econòmiques que configuren un projecte de país.
Fa 100 dies que hi ha unanova majoria, un nou govern a Catalunya. La ciutadania avui està més a prop d'aquest govern que del que va presider Jose Montilla? o potser hem de reconeixer que la gent està tan lluny avui del govern Mas com ho estava fa un any del govern Montilla. El que sí que ha canviat és un determinat consens d'aquells cercles de poders fàctics que combreguen més amb l'extracte socio-econòmic-cultural dels que avui tenen majoria al Parlament i governen la Generalitat. Es blasmava el tripartit i es deia que era una olla de grills... i aquests dies (reforma de la llei de successions) s'està veient que el "bipartit", CDC i UDC, tampoc s'aclareixen massa. Però no es pot negar que gaudeixen encara de l'imprescindible suport mediàtic que tan bé han sabut cuidar.
Tanmatreix, més enllà d'aquesta pinya potent al voltant del poder polític feta pels que tenen el poder fàctic, el divorci amb la ciutadania penso que no ha canviat. La pregunta que em faig és com i qui refà l'aliança imprescindible entre el poble i els seus representants electes?    
Ja sé que la resposta no és simple però hi ha dos elements del tot necessaris per refer aquest lligam o aquesta aliança democràtica: Per un costat fa falta un encadenat permanent i no només puntual de deliberacions conjuntes i contrastades i decisions compartides en part i/o delegades en casos determinats que permetin  a la ciutadania sentir-se protagonistes de la construcció  i del gtovern del país.  En aquest marc és del tot imprescindible l'existència de figures que exerceixin de referents dels valors més àmpliament compartits i que siguin capaços d'expresar-los i aconseguir que en la seva formulaciò tothom o la majoria s'hi senti reconeguda. Seria el que en podríem anomenar en terminologia cl'assica, el "lideratge". Avui n'estem mancats tant a Catalunya com a Espanya. I d'aqui plora també la criatura..  

dimarts, 15 de març del 2011

SOM MÉS POBRES

 CatalunyaPress va publicar ahir una reflexió meva sobre el moment actual que vaig titular "Som més pobres"

Som més pobres. Tots ho estem patint. Uns més que uns altres. Els funcionaris fa temps que ho saben. Les famílies fa temps que ho noten. Els empresaris ho veuen en repassar els comptes de resultats. No se n’escapen ni els bancs que no s’atreveixen ni a donar crèdits. Els ajuntaments no volen ensenyar els números perquè estem en vigílies electorals. El govern català, com que ja ha passat per les urnes, s’atreveix a dir que la caixa està buida i amb un gest de temeritat i d’imprudència arriba a dir que pot perillar fins i tot el pagament de les nòmines.

Per acabar-ho d’adobar els països que tenen l’aixeta dels recursos energètics, tan directament lligats amb la reactivació econòmica, han entrat en conflicte. El preu del petroli s’enfila, la inflació es dispara i Trichet pronostica un augment del tipus d’interès posant la por al cor dels polítics, dels empresaris i dels agents socials.

Aquest és l’escenari que ens toca viure.
I quan la pobresa truca a la porta, ja sigui familiar, ja sigui de l’empresa, ja sigui de les arques públiques hi ha dues reaccions possibles: retallar totes i cada una de les partides de la despesa sense mirar prim o fer una escala de prioritats per mantenir despeses que considerem del tot essencials o de molt valor afegit i retallar dràsticament aquelles altres que es poden ajornar o fins i tot prescindir perquè formaven part d’un plus de qualitat, legítim en temps de bonança però renunciable en temps d’austeritat.

El govern d’Artur Mas ha arribat al govern en temps de vaques flaques. I curant-se amb salut, ha fet una cosa políticament temerària i és dir que no hi ha diners per continuar pagant serveis. La manera de traduir això és anunciar a bombo i plateret que rebaixarà fins al 10 o 15% totes les partides pressupostàries. La traducció en serveis no s’ha fet esperar: aturem l’ús d’ordinadors a les aules, rebaixem les partides de materials o manteniment a la secundària, deixem d’operar a les tardes als hospitals, ajornem les visites hospitalàries o els tractaments no urgents, anul•lem parades programades de metro, menys hospitals, menys escoles, menys mossos...

Algú ha pensat en explicar els criteris de cada retallada per veure si s’ha optat per matar tot el que és gras? S’ha estudiat bé partida per partida i en funció de les prioritats s‘ha optat per mantenir unes determinades despeses relacionades amb determinats serveis i concentrar la retallada en d’altres que són més prescindibles? Algú pot explicar per què es vol prescindir i renunciar a uns ingressos derivats de l’impost de successions que paguen només el 6% de les grans fortunes de Catalunya?

Algú del govern pot reconèixer que massificar el servei de salut vol dir incentivar la medicina privada? Les mútues privades han dit avui que esperen un increment del 20% dels pacients que renegaran del sistema públic de salut....
Algú pot reconèixer que regatejant recursos a les escoles no s’ajuda a disminuir el fracàs escolar en l’escola pública?
Som tots més pobres però alguns s’ho passaran més malament que uns altres i els ciutadans no tots se sentiran igualment tractats o protegits pel govern de tots.

dijous, 3 de març del 2011

Revolució al món àrab. Hipocresia al món occidental

Assistim aquests dies a la revolta en cadena d’una colla de països àrabs en una explosió massiva que ha fet caure dictadures o ha capgirat el poder a Tunísia, a Egipte, a Bahrein i, amb més vessament de sang és a punt de fer-ho a Líbia. Nous brots de revoltes populars es fan sentir ja a Jordània, Algèria, Marroc i fins i tot a l’Aràbia Saudita. .. Tanmateix, si Gaddafi resisteix, ni que sigui amb bany de sang i guanya la partida al seu poble, la resta de dictadors de la regió aprendran la lliçó i la democràcia quedarà avortada a mitja gestació.

De moment, però, assistim a un fenòmen ben curiós: la hipocresia o la doble cara del món civilitzat occidental. De cop i volta hem descobert la barbàries. De cop i volta la UE, els EUA i les NNUU  han descobert  que aquests països geogràficament tan propers a la vella Europa, la majoria de la riba mediterrània,  han passat anys i panys sota dictadures ferotges.

Diguem-ho clar: Els governs democràtics d’occident, almenys Europa i els EUA no només ho sabien sinó que mimaven els líders que avui el poble ha foragitat del poder. Per què parlaven de governs amics els que explotaven els seus pobles? Per què encara avui  es denuncia només la situació d'aquells governs que ara són qüestionats pel seu poble i es manté el silenci de dictadures tant o més cruels que les que estan avui a l'ull de l'uracà?

Les grans agències internacionals de premsa tenien i tenen totes les dades que ara s’afanyen en recopilar per explicar la revolta, però no en deien res. Els seus focus informatius es posaven només en els grans contractes empresarials, en el comerç armamentístic, en els intercanvis, en l’explotació dels recursos petroliers,...


I per què, em pregunto, els ciutadans lliures d’aquí i d’arreu d’Europa ens mirem encara aquesta situació com a simples expectadors, còmodament informats?. No hi ha manifestacions  al carrer per avalar el procés democratitzadors dels països àtrabs ni, per posar un exemple més domèstic,  ens escandalitza que una delegació del Congrés presidida per Jose Bono i Josep Antoni Duran Lleida, visitin amb ostentació el dictador Obiang Nguema de Guinea Equatorial.

Algú podria dir que potser són els efectes de la crisi els que bloquegen la nostra sensibilitat democràtica i universal. Però és que el problema s'agreuja precisament quan ens adonem que tampoc som capaços de reaccionar davant de les mesures dràstiques de retallades que el govern de CiU està posant en marxa i que ens porten a una reculada substantiva en les polítiques socials. L'oposició es mostra impotent. Els sindicats miren cap a un altre cantó. I els professionals, com els metges, com els mestres, amb retallades salarials, amb increment de ratios d'atenció a pacients o alumnes... no reaccionen? No és hora de dir PROU?

Fem-nos-ho mirar!



dilluns, 21 de febrer del 2011

Primàries i decepcions

Fa just 24 hores estava pendent dels resultats  de les primàries, primer a Sant Cugat i després a Barcelona. En casos així sempre esperes el petit miracle que no es va produir ni a Barcelona ni a Sant Cugat. Va pedre Tura, l'alternativa a Jordi Hereu. Va perdre Jordi Menéndez, l'alternativa al primer secretari de l'Agrupació de Sant Cugat, Ferran Villaseñor. La lectura de l'experiència i dels resultats depèn sempre des de quina perspectiva la pots fer. He estat al costat de Jordi Menéndez i he seguit amb simpatia l'esforç de Montse Tura per obtenir l'aval de la seva candidatura. Ni l'un ni l'altra han aconseguit el suport de militants i simpatitzants.
La primera pregunta que m'he fet és si la tria interna es correspon a la tria que faria la ciutadania més enllà de carnets i filiacions. Segons les enquestes, no. Els sondejos diuen que Tura tindria més vots que Hereu i malgrat aquesta radiografia corroborada per múltiples enquestes els militants han escollit Hereu. És l'expressió d'un divorci entre partit i ciutadania? Jo penso que sí. Els interessos interns passen pel damunt de les expectatives  ciutadanes. Anem malament.
Mirava les xifres dels subjectes d'aquestes primàries barcelonines. Dels 12.000 barcelonins amb dret a vot, han votat 4.214 (un 34%) i dels que ho han fet un 40% han dit no a l'Hereu. Uns alta abstenció i un percentatge de suport reduit al guanyador és el marc que situa el PSC a les portes del repte del 22 de maig.
A mitjanit d'ahir rebia un correu d'una militant de l'equip de Montserrat Tura que s'havia lliurat amb passió a la campanya de les primàries. M'han arribat al cor les seves paraules. Recullo només tres fragments significatius:
"Avui, tot lo positiu que he viscut i la gent que he conegut d'un equip entusiasta, honest i valent, hauria de procuarar-me alegria i consol, però no puc deixar de plorar..."
"Avui hem regalat Barcelona a Convergència. Han guanyat els interessos de la persona per sobre dels valors i el projecte comú que defensa el meu socialisme".
"Als meus socialistes els agraeixo tot el que m'han donat i els dono les gràcies per ser-hi. Si un dia els deixen sortir al sol, m'alegraré mirant-los d'amagat des de la meva cabana".

Tot un testimoni emotiu, ple de tendresa i de desencís. Com es traduirà tot això el 22 de maig?

dimarts, 1 de febrer del 2011

Represa

He tingut el blog "bloquejat" per problemes tècnics. Han passat les eleccions, i moltes coses més. Tenim nou govern presidit per Artur Mas. Val a dir que de tot el que ha envoltat el canvi polític el que més m'ha dolgut és  aquesta mena de macroclima que s'ha extès en l'opinió pública i que tertulians i vells i nous opinadors han venut com la recuperació de la "normalitat". Les dues legislatures d'esquerra apareixen en aquests cercles de mirada endogàmica  com un parèntesi en la història política de Catalunya. Finalment, venen a dir,  s'ha pogut tancar el parèntesi del maldestre tripartit i s'ha retornat tot el poder arrabassat als legítims hereus de la història mil·lenària del país...

Aquí estem. Jo m'ho miro ara sense aquella implicació personal que suposava la condició de diputat. Confesso que quan veig les imatges d'una sessió parlamentària m'ho miro amb una certa nostàlgia. M'impacta encara la imatge del nou escenari parlamentari. Veure el grup popular al centre de l'hemicicle. Veure el gruix del grup de CiU (62 diputats) i la reducció dràstica del grup socialista que han passat de 37 a 28...  Saber que les comissions deixaran de ser l'àgora dels debats entre govern i oposició i que les votacions ja no dependran del nombe de diputats que hi assisteixin sinó del nombre d'avals assignats als portaveus de cada grup... 

El govern ha entrat trepitjant fort. Una presència intensa, massiva en els mitjans per vendre el "govern dels millors". Aquest no es dirà mai el govern "bipartit". Els comentaristes respecten els títols que es dóna el govern. Els de Maragall i Montilla no van aconseguir de consagrar l'etiqueta de govern d'esquerres  o "govern d'entesa i de progrés" sinó que es va consolidar el títol que li va donar des del primer dia l'oposició: el "tripartit" amb tota la càrrega negativa que va acompanyar els dos governs de coaliació dels partits d'esquerra.

Sincerament, desitjo encert al govern Mas. Ho necessita el país. I segurament caldrà fer pinya en temes estratègics. I no ens ha de doldre. Cal que l'interès general passi pel davant dels interessos partidistes. Es hora de fer pinya en mesures per fer front a la crisi, recuperar la confiança i reforçar l'autogovern.

Feta la introducció vull afegir que m'agradarà ser constant en la cita del blog. Opinar des de la llibertat personal. I compartir amb els amics anònims la reflexió sobre el dia a dia.

Per començar, un motiu d'esperança: la capacitat del poble egipci de forçar un canvi democràtic. És fantàstic. Veurem com serà el desnellaç.