Consulta democràtica
Cants de llibertat.
Crits d’independència. Així va ser. Així es va sentir. Així es va
projectar i així ho van viure els 85.000 assistents al concert del Camp Nou del
dia 29. L’estadi del Barça va ser l’escenari més gran i més emblemàtic per fer ressonar aquests cants i aquests
crits. En el calendari sobiranista la
data del 29 de juny s’haurà de sumar a la del 11 de setembre de l’any passat, i a aquestes dues se n’hi haurà d’afegir de
ben segur una altra, la del 11/09/13 amb la cadena humana que relligarà el país
com una nova demostració d’afirmació
nacional.
Aquestes
manifestacions col·lectives de ciutadania, majoritàriament independentistes, juntament
amb les iniciatives parlamentàries i institucionals sobre el dret a decidir, demostren
que Catalunya vol ser subjecte polític d’aquelles decisions
de futur que afecten el país, com a poble i com a nació. Aquesta consciència
majoritària es tradueix en la reivindicació d’uns drets: dret a la consulta,
dret a decidir i dret a optar fins i tot per la independència. Són drets democràtics . Són drets legítims.
Correspon a la política trobar el com i
el quan aquesta legitimitat s’ha de poder traduir en capacitat jurídica per
materialitzar-se democràticament.
El final d’aquest procés, tanmateix, no té
estació única, ni és lineal, ni es pot fer només amb voluntarisme, amb
exhibicions emocionals o discursos abrandats.
Hi ha una història i unes estructures d’estat i un marc legal vigent que
condicionen el procés. Lleis i drets no sempre encaixen bé. D’entrada, qui té
el poder de l’Estat prefereix administrar la llei al seu albir abans de donar
carta de ciutadania a les legitimitats. I cal reconèixer que la legalitat vigent s’ha convertit lamentablement
en un dret de veto pel que fa al dret a
decidir. I encara més, assistim a un indissimulat corrent centrípet del
govern del PP que, aprofitant-se de la crisi, malda per imposar una creixent
recentralització del seu poder i de les estructures d’Estat. Això explica d’alguna manera l’eclosió d’un corrent centrífug des de
Catalunya que no tan sols no està
disposat a renunciar als espais de sobirania estatutària sinó que exigeix ara la capacitat i el poder
d’anar més enllà, tan enllà com vulguin els ciutadans que avui diuen: Primer la
democràcia, després les lleis.
Caldrà,
tanmateix, ser curosos a l’hora
d’interpretar les voluntats col·lectives. No és fàcil ara mateix saber què
s’amaga, per exemple, darrere de la passivitat o del silenci d’amplis sectors
de la ciutadania catalana que viu preocupada o bé per l’estancament econòmic o pels
efectes de la crisi més que no pas per l’encaix o la ruptura amb Espanya.
S’imposa el realisme. S’imposa el rigor. S’imposa la pedagogia. I s’ha d’evitar
d’entrar en aquest debat de forma maniquea dividint la ciutadania en catalans bons o dolents pel
fet de decantar-se per una opció o per una altra. Cal recordar de forma ben
explícita que el dret a decidir no porta
incorporada una resposta unívoca. La defensa del dret a decidir inclou sens
dubte l’opció independentista però ha d’incloure també i amb el mateix dret
altres alternatives. Per això serà molt important la formulació de la pregunta
objecte de la consulta. Catalunya no és un poble de pensament únic ni és un
poble d’un sol crit. La història ens diu que Catalunya és poble de marca i de mestissatge. Totes les
veus s’hauran d’expressar lliurement, democràticament, no només en el moment de
la consulta sinó en aquesta etapa prèvia que concentra ja bona part del debat
polític i del discurs mediàtic.
Ens podem
preguntar, com feia Ernest Maragall, president de Nova Esquerra Catalana, en
l’acte de constitució del Pacte pel Dret a decidir si només es podrà triar
entre el Sí total i el No absolut. Maragall afegia “aquesta és probablement
l’estratègia de l’Estat, dur-nos al límit
i posar tota la pressió de l’amenaça directa o indirecta”. I continuava dient
que caldria plantejar-se una tria entre dues opcions en positiu: ‘Independència’
o ‘Acord de sobiranies’, en el ben entès
que aquesta segona opció hauria de ser formulada pel propi Estat, negociada amb
Catalunya, amb efectes d’aplicació immediata i d’acord amb el significat de
Catalunya Estat. És una manera d’encetar el debat obert i civilitzat.
Caldrà pedagogia i caldrà sobretot respecte
pels que defensen una cosa o una altra. En democràcia pot ser tan important el com es fa el procés, com la decisió
final que el poble majoritàriament decideixi.
Josep M. Balcells
Periodista i
exdiputat
Publict a El Punt 8 de juliol 2013
