PSC- Fractures polítiques
Però vet aquí que la dinàmica del procés sobiranista ha esdevingut com una mena de falca que està esberlant el partit dels socialistes de Catalunya. La darrera crisi, la de la federació gironina del partit, és l'exponent últim de la deriva que arrossega des de fa temps i a aquestes alçades, a un mes de les eleccions europees, està cridat a forçar o un gest d'autoritat per part de Pere Navarro o directament generarà una ruptura o secessió d'un ampli sector de la militància socialista.
La pregunta és saber quan i com es materialitzarà aquest previsible divorci orgànic. Per a finals de juny hi ha anunciada una assemblea dels crítics per decidir si estan disposats encara a plantar cara des de dins del PSC per a un canvi de correlació de forces o directament, com tot fa pensar, anunciaran la decisió de posar en marxa un partit socialdemòcrata desacomplexadament catalanista encara que no necessàriament independentista.
Aquesta crisi de fet ve de lluny. Arrenca de l'etapa de la presidència de Pasqual Maragall. Històricament cal reconèixer que el partit dels socialistes de Catalunya va arribar a ser la marca d'un partit moderat d'esquerres implantat en tot el territori, que acollia en el seu si un ampli ventall de sensibilitats, d'accents, d'estatus socials i de procedències i que precisament per això, va esdevenir una plataforma cohesionadora del conjunt de la ciutadania catalana. Mai no ho valorarem prou.
Però els temps han canviat. Les dinàmiques del partit i en general de tots els partits, també han canviat. La lluita pel poder polític ha generat unes maneres de fer política partidista amb poca transparència i amb dèficits democràtics evidents.
El partit dels socialistes de Catalunya paga ara els plats trencats d'aquesta manera de fer política. Primer van ser els votants que li van girar l'esquena. Després el degoteig de dirigents històrics que han fet mutis o, com el cas de l'Ernest Maragall, que s'han atrevit a fer foc nou amb la constitució d'una nova marca, Nova Esquerra Catalana. Els crítics que van criticar des de dins aquesta operació maragalliana, ara el veuen com un referent a tenir en compte i caldrà veure si finalment les diverses dissidències anunciades poden acabar sumant-se per aixecar una força socialdemócrata i catalanista defensora a ultrança i sense complexos dels drets socials i nacionals.
