Lideratge o pal de paller

Parlem sovint de desafecció política, un fenomen que atribuim al passotisme dels ciutadans despreocupats de tot allò que ocupa o preocupa a la classe política. No hi ha dubte que les causes d'aquesta desafecció no recau només en una de les parts. Diria que en gran mesura la causa l'hem d'anar a buscar en factors interns del mateix sistema democràtic. L'ús i abús de la mística de la democràcia defensada com el menys dolent dels sistemes d'organització social no ens hauria  d'impedir de reconèixer que la praxis sovint deixa mal parada la teoria. Quan jo era al Parlament sovint em pregunava: a qui represento jo? als que m'han votat? I en votar-me interpretava que era per defenssar els seus interessos, els seus valors, el seu model de societat, el programa socialista amb el qual vam concórrer a les eleccions. Al llarg d'una legisdlatura les iniciatives parlamentàries són sovint conjunturals i no estan fixades pas en el programa. en el fons els ciutadans et fan confiança com a representant, vul pensar jo, d'un corrent de pensament progressista que va bastint al llarg d'una legislatura un determinat model de relacions socials, polítiques, culturals, econòmiques que configuren un projecte de país.
Fa 100 dies que hi ha unanova majoria, un nou govern a Catalunya. La ciutadania avui està més a prop d'aquest govern que del que va presider Jose Montilla? o potser hem de reconeixer que la gent està tan lluny avui del govern Mas com ho estava fa un any del govern Montilla. El que sí que ha canviat és un determinat consens d'aquells cercles de poders fàctics que combreguen més amb l'extracte socio-econòmic-cultural dels que avui tenen majoria al Parlament i governen la Generalitat. Es blasmava el tripartit i es deia que era una olla de grills... i aquests dies (reforma de la llei de successions) s'està veient que el "bipartit", CDC i UDC, tampoc s'aclareixen massa. Però no es pot negar que gaudeixen encara de l'imprescindible suport mediàtic que tan bé han sabut cuidar.
Tanmatreix, més enllà d'aquesta pinya potent al voltant del poder polític feta pels que tenen el poder fàctic, el divorci amb la ciutadania penso que no ha canviat. La pregunta que em faig és com i qui refà l'aliança imprescindible entre el poble i els seus representants electes?    
Ja sé que la resposta no és simple però hi ha dos elements del tot necessaris per refer aquest lligam o aquesta aliança democràtica: Per un costat fa falta un encadenat permanent i no només puntual de deliberacions conjuntes i contrastades i decisions compartides en part i/o delegades en casos determinats que permetin  a la ciutadania sentir-se protagonistes de la construcció  i del gtovern del país.  En aquest marc és del tot imprescindible l'existència de figures que exerceixin de referents dels valors més àmpliament compartits i que siguin capaços d'expresar-los i aconseguir que en la seva formulaciò tothom o la majoria s'hi senti reconeguda. Seria el que en podríem anomenar en terminologia cl'assica, el "lideratge". Avui n'estem mancats tant a Catalunya com a Espanya. I d'aqui plora també la criatura..