Pas barrat?

PAS BARRAT?

On som després del 9N?. Molts diuen que som on érem. Que no ha canviat res. No hi estic d’acord.

 A hores d’ara estem pitjor que la setmana passada. El dia 9 es va va visualitzar l’anomenat xoc de trens. Fins al dia 9 el contenciós passava en comprovar si es faria o no es faria la consulta en el context de la suspensió dictada pel tribunal constitucional. I vet aquí que les urnes es van obrir.

Es pretenien dues coses: Visualitzar la força de d’independentisme i forçar el govern de Rajoy a moure fitxa. Resultat:  Més de 2.000.000  de persones hi van participar. Manifestació de la ciutadania de Catalunya favorable al dret a decidir,potent, incontestable, sense incidents. Pel que fa a Rajoy, el president espanyol, va optar per fer els ulls grossos i no donar la cara fins a tres dies després per dir: Aquí no ha passat res. Ha estat un fracàs. No passaran!.

Amb aquestes dades s’obre un nou escenari. Un any preparant el 9N  i un cop  superada la prova amb nota alta ens trobem ara davant una nova cruïlla. Es tracta de marcar el nou full de ruta. Ja no és imprescindible  recórrer a l’anomenada unitat dels partits sobiranistes. Es tracta ara de saber qui defineix i qui lidera aquesta nova fase.

Queda clar que en l’escenari català són dos els que avui poden reclamar el comandament d’aquesta nova etapa: Artur Mas i Oriol Junqueras. A l’altre costat, Rajoy.

Mas no es vol precipitar. Vol consolidar i ampliar el capital polític acumulat en aquesta darrera fase del procés cap al 9N. Explora escletxes per evitar trencadisses. Busca nous aliats circumstancials per evitar unes eleccions precipitades. Les enquestes de moment  no li són favorables. Té problemes a dins de la coalició, però no té molt de marge de maniobra ni molt de temps. O convoca ara, abans de les municipals (gener, febrer),  o ja no ho podrà fer fins després de les generals. Potser vol carregar-se de raons per esperar alguna complicitat internacional o per esperar que es mogui el marc espanyol a partir de les eleccions generals. L’interlocutor  llavors ja no serà Rajoy. Ja no hi haurà majories absolutes. Potser ‘Podemos’ pot obrir aliances que facin viable o una nova consulta o un nou marc constitucional que permeti un nou encaix Catalunya/Espanya. Mas potser espera aquest nou context.

Junqueras té pressa. Ha perdut protagonisme en aquesta darrera fase del procés però continua sent el més clar referent de l’opció independentista. Busca aliats i confia que les organitzacions cíviques, ANC i Omnium es decantin per la seva alternativa. Per una àmplia majoria dels votants del Sí/Sí, Junqueras  ha esdevingut el referent de la ruptura constitucional sense transaccions.

A l’altre costat, Rajoy. És el cavall perdedor en aquest cursa encara que tingui tots els instruments per barrar el pas a la resta de competidors. En la compareixença de dimecres, tres dies després del 9N Rajoy ja no s’adreçava a la ciutadania catalana. Rajoy va parlar per als quadres del PP i per al seu electorat potencial que serà cridat a les urnes d’aquí a un any. Però llavors jo estic convençut que Rajoy ja no hi serà i els seus correligionaris ja no seran determinants. Ara mateix la sentència que em va semblar que millor reflectia el moment actual del PP i del govern de Rajoy és la que va dir el periodista Iñaqui Gabilondo: “Ellos ladran però ya no pueden morder”.

(Publicat a Cugat.cat)

L'enigma MAS

 L'ENIGMA MAS

En un primer moment volia titular aquesta columna d’avui  “trencaclosques”. El diccionari defineix trencaclosques com un problema o endevinalla de difícil solució. I em referia lògicament a la situació política de Catalunya que ha esdevingut una autèntic trencaclosques si és que algú pretén endevinar  què en pot sortir de tot aquest macro procés. La trencadissa entre els partits anomenats sobiranistes sobre la viabilitat de la primera formulació del 9N i la nova versió de l’anomenat procés participatiu explica que hi hagi molta gent que es pregunti: “Com s’acabarà això?”  Els analistes o comentaristes polítics, si som sincers,  hem de dir que ningú ho sap. Ara mateix no hi ha resposta a la pregunta. Hi poden haver  especulacions o desitjos i poca cosa més. La cosa pot acabar de moltes maneres.

M’agraden aquelles novel·les que deixen al lector la possibilitat d’optar per finals diversos. D’entrada l’autor tria i descriu els personatges i  estructura la trama del cos narratiu de la novel·la però expressament no defineix el final. El deixa obert a la imaginació i a les sensibilitats dels lectors. Té molt de novel·la enigmàtica el procés polític obert a Catalunya. En primer lloc perquè  l’argument és matèria molt sensible.  En segon lloc perquè és un duel entre actors antagònics que només sobreviuran si l’adversari acaba eliminat. El dilema és victòria o abdicació. Però s’hi afegeix un element indispensable que al final serà qui dicti el veredicte: la ciutadania, no com partícip d’una paròdia de referèndum sinó com a subjecte electoral el dia que sigui cridat formalment a les urnes.  Mentrestant, cadascun dels primers actors d’aquesta epopeia nacional tira mà dels recursos institucionals o mediàtics per alimentar els vots potencials que un dia tindran l’aval democràtic per gestionar el futur del país.

He titulat la columna “ L’enigma Mas” . I és que en aquesta mena d’epopeia nacional hi ha tres personatges clau: Rajoy, Mas i Junqueras. D’aquests tres n’hi ha dos que han ensenyat totes les cartes: Rajoy i Junqueras. Unitat indissoluble de l’Estat espanyol el primer i Declaració unilateral d’independència el segon. L’enigma com jo m’atreveixo a dir és el president Mas. Va apostar per “la” consulta del 9N. Va fer la llei, va formular les preguntes, va marcar la data i va signar el decret de convocatòria malgrat que sabia que era inviable. La transforma llavors  en el succedani  del “procés participatiu”, el nou 9N. Descol·loca Rajoy i Junqueras. El primer encara rumia si pot o si ho ha d’impugnar. El segon no s’atreveix a girar-s’hi d’esquena però exigeix eleccions plebiscitàries per declarar la independència. Els actors menors queden desconcertats però coincideixen que no hi ha més sortida que unes eleccions anticipades. La ciutadania reivindica el seu protagonisme col·lectiu.. Vol votar, vol eleccions i els que estan més organitzats volen convertir aquestes eleccions en la porta que els obri definitivament  la independència.

De moment hi haurà l’anomenat eufemísticament “procés participatiu”. Les urnes s’ompliran majoritàriament de vots del Sí/sí. Si no hi havia garanties democràtiques per a dur a terme la consulta del 9N, menys n’hi ha amb el nou 9N. Sense cens previ i només amb el control i vigilància l de fervents voluntaris, els resultats difícilment podran ser reconeguts internacionalment  com a mostra significativa de la voluntat del poble de Catalunya.

Estem aquí. I l’enigma és Mas. Té el poder de presentar-se com el garant d’aquesta consulta i com a únic i insubstituïble subjecte per convocar eleccions.

Qui pot convocar eleccions ho fa sempre amb la convicció raonable de guanyar-les. Mas no les té totes. Les enquestes, malgrat el seu protagonisme i lideratge,  acusen desgast creixent del seu partit. Les retallades, el cas Pujol i totes les derivades el cas Millet li poden passar factura. UDC difícilment el seguirà si en el programa electoral lliga victòria amb independència. Temps al temps.

La novel·la ha posat ja tots els personatges en escena. Les estratagemes estan dibuixades. Hi haurà vencedors i vençuts. Hi haurà víctimes i herois. Que cadascú jugui avui a posar-hi  noms propis. Personalment m’agradaria que la  història pugui dir al final que ha estat el poble qui ha decidit el seu futur.

Josep M.Balcells

Escòcia: Qui ha guanyat?

Escòcia: Qui ha guanyat?

Qui ha guanyat? Qui ha perdut? És la pregunta que ens vam fer tots la matinada de divendres. I es podia  contestar: Ha guanyat el NO. Ha perdut el SÍ. O es podia dir: Ha guanyat Cameron. Ha perdut Alex Salmond. Però la meva resposta contundent és: Ha guanyat la democràcia.

Cameron se la jugava en acceptar el referèndum però va preferir apostar per la consulta democràtica. El discurs fet pel primer ministre britànic en conèixer els resultats va ser esplèndid. No va ser el discurs del vencedor que menysprea el rival que ha perdut. Va ser el  discurs del demòcrata que diu: he entès el clam escocès que vol canviar les relacions i l’encaix amb el Regne Unit des de dins.

Què ha passat amb els pronòstics i els sondejos que donaven als darrers dies un quasi empat entre el si i el no? Doncs una cosa molt senzilla que un bon grapat d’escocesos a l’hora de la veritat van tenir por o van tenir com una mena de vertigen davant del desconegut, davant del futur immediat que els esperava.

Allò que em sembla més important, més enllà de l’exercici democràtic de  la consulta és que les relacions entre Londres i Edimburg no seran iguals. Cameron ho va dir la matinada de diumenge. I l’aposta escocesa obliga a replantejar l’estructura territorial del Regne Unit amb una estructura i amb unes noves transferències de competències.

Voldria recordar també que la campanya escocesa ha estat exemplar. Sense retrets o invectives dels partidaris del sí i del no. Cadascú ha defensat la seva opció. Hi ha hagut debats plurals sense manipulacions sectàries des dels mitjans. El debat en la campanya del referèndum no es va centrar en la defensa de la identitat escocesa contraposada a la britànica, ni en el patrimoni diferenciat de llengua i cultura. Es defensava un nou model d’estat i una capacitat per gestionar-lo de d’una òptica més socialdemòcrata. Hem de recordar que Escòcia votava majoritàriament laborista però en definitiva estava governada gairebé sempre pels conservadors de Downing Street. I la gent n’estava tipa i exigia un canvi.

Salmond va apostar o es va veure obligat a apostar per la pregunta més radical: Sí o No a la Independència. El resultat i el discurs de Cameron diu que malgrat la victòria del no les coses no seran iguals a partir d’ara. I no seran diferents només per Escòcia sinó que això tindrà una repercussió a Gal·les, a Irlanda del Nord i a Anglaterra. Gran Bretanya es veu obligada a reforçar un model federal.

Escric aquestes notes el divendres, dia en què s’aprova al Parlament de Catalunya la llei de consultes. Estem a les vigílies de la convocatòria de la nostra consulta. Una consulta no pactada, que serà recorreguda i que difícilment es podrà dur a terme amb les garanties democràtiques necessàries per a la seva validació.

Rajoy no és Cameron i Mas no ha estat capaç de forçar una negociació com el seu col·lega Alex Salmond. Després del referèndum civilitzat d’Escòcia potser tots dos n’haurien d’aprendre però sobretot Rajoy hauria  de baixa del burro i demostrar que creu en la democràcia.

Incerteses i expectatives

|

S'obre aquests dies el període estival. Han tancat ja les escoles. La mainada fa vacances. Per als adults la paraula vacances s'havia associat fins no fa molt a temps de descans, de mobilitat relaxada, a temps de lleure i d'oportunitat per viatjar o fer turisme, temps per carregar piles a l'espera de la represa de l'activitat laboral. Eren vacances pagades.
Ho dic en passat perquè avui no són pas pocs els que aquests mesos d'estiu també faran festa però faran festa perquè no poden fer una altra cosa. Perquè no tenen feina. Són vacances imposades. Imposades per la crisi. Una crisi que els polítics diuen o voldrien creure que ja està superada però no hi ha dubte que en el cor de moltes famílies predominem les incerteses i poques expectatives per sortir-ne a curt termini. I això pesa com una llosa damunt de tot el país.


Sant Procés màrtir

Dimecres, el santoral cristià recordava el nom d'un sant màrtir: sant Procés. Era un dels carcellers dels apòstols Pere i Pau a la presó romana de Martutene. Es va convertir a la causa predicada pels seus presos i la conversió el va portar al martiri. No sé si aquest bon sant Procés podria acabar sent el patró de tots aquells que darrerament s'han convertit a la causa del nostre 'procés', el procés sobiranista. Una causa ben justa i ben justificada., però plena també d'incerteses i de nuvolades. Si existís un calendari de martirologis polítics catalans no m'agradaria trobar-hi en el futur la data del 9N.


Calendari encadenat

Passades les vacances entrarem en un calendari apassionant i tens, carregat d'expectatives, de reptes, de somnis. No voldria que aquests somnis es convertissin en malsons o acabessin sent miratges col·lectius.

Poso quatre dates: 11 de setembre, Diada. Dia d'afirmació i de reivindicació nacional. Serà el prolegomen d'una altra cita: 9 de novembre, dia de 'la consulta' programada. 'Sotto voce' no són pas pocs els que pensen que no es podrà fer amb les garanties de legalitat que el govern voldria. Entre una data i l'altra no podem ignorar una altra cita de referència, el 18 de setembre, la data del referèndum d'Escòcia. El resultat d'allà pot condicionar sens dubte el d'aquí. Són expectatives amb un gran dosi d'incerteses.

Sempre quedarà oberta l'alternativa de la cita democràtica d'eleccions anticipades que amb caràcter plebiscitari podrien coincidir amb les municipals del maig del 2015. I potser hi arribarem sense una llei electoral pròpia que tots els partits han mantingut des de fa anys i panys en els seus programes electorals. El curs vinent serà políticament molt dens i transcendent. Mentrestant queden uns altres reptes urgents que malauradament no omplen les primers pàgines dels diaris. Els reptes socials, els reptes de la degradació dels serveis públics, els reptes de la sanitat pública, de la pobresa infantil, dels desnonaments...

Potser és bo recordar que davant d'aquests reptes i més enllà els partits tradicionals alguna cosa es mou per oferir una resposta alternativa i unitària que pugui ser un revulsiu a curt o mitjà termini i obrir noves expectatives enmig de tantes incerteses.




Noticia publicada avui, a les 06:00a cugat.cat

AVUI VOTEM

  

25 DE MAIG. Avui votem. Quinze dies de campanya ens ho han recordat per activa i per passiva. Són eleccions europees. S’ha parlat  de moltes coses, però s’ha parlat molt poc de l’Europa que es vol construir. Aquesta nit sabrem els resultats. Seran la radiografia del moment polític que vivim. A escala estatal el dilema està en veure si el PP manté l’hegemonia o si el PSOE aconsegueix aparèixer com una alternativa creïble. En un  segon terme es podrà comprovar la capacitat dels anomenats partits minoritaris emergents per qüestionar el bipartidisme imperant de de la transició.

A Catalunya hi ha dues coses que estan en joc. En primer lloc si ha calat la crida a una alta participació que demostri, a més de la vocació europeista dels catalans, que amb una participació alta marquem una diferencia amb la resta de l’estat. Recordem que en les darreres eleccions europees l’índex de participació al conjunt d’Espanya va ser del 46% i a Catalunya va ser només del 37’6%.

En segon lloc a Catalunya hi ha ganes de saber com queda el PSC i el PP. Van ser el  primer i el tercer en les eleccions del 2009. Els socialistes van duplicat els vots populars. Les enquestes pronostiques ara que passaran a tercer i quart lloc respectivament. Caldrà veure al mateix temps  si ERC, amb coalició amb NeCat,  guanya la partida a CiU. En les darreres eleccions europees Convergència , segon partit votat a Catalunya, superava els 400.000 vots i ERC no arribava als 200.000. Si es produeix avui el sorpasso, podrem interpretar que l’anomenat “procés sobiranista”  el capitalitza ERC i això no deixa de ser l’indicador d’una nova correlació de forces a Catalunya que condicionarà no només el procés del 9N sinó l’estabilitat dels pactes de l’actual legislatura. La convocatòria d’eleccions anticipades podria ser a la cantonada entre altres coses per les tensions internes que poden aparèixer al si de la federació nacionalista i per la impotència en la gestió del procés de la consulta.

I Europa?  ‘It’s the question’. Serà el tema menys debatut  aquesta nit a l’hora d’avaluar resultats com ho ha estat en la campanya. Què podrà fer el Parlament europeu per capgirar la política econòmica de la troica? Que podrà fer per combatre l’evasió de capitals, els paradisos fiscals i la corrupció? Que podrà fer per incentivar la industrialització dels països europeus que permeti crear llocs de treball? Quina política migratòria podrà establir per donar resposta als reptes dels que truquen a la porta de la UE per poder sobreviure? Aquestes són les qüestions que demanen resposta urgent.

Venen temps d’incerteses que anuncien canvis profunds. I en temps de canvis cal una ciutadania activa i uns lideratges forts capaços de  gestionar consensos des de la diversitat i el pluralisme. I el nostre país avui és pobre en lideratges.

PSC- Fractures polítiques

Torna a ser notícia el PSC. Hi ha una nova clivella en el partit provinent de la federació de Girona. Deu baixes noves en l'executiva de la federació. Amb noms emblemàtics: Joaquim Nadal, Manel Nadal, Pia Bosc… Els conec a tots i els tinc un gran respecte. He treballat amb ells en la meva etapa de diputat al Parlament. Han estat referents d'un partit socialista històricament arrelat al territori, compromès amb la cultura catalana i clarament arrenglerat amb la defensa de polítiques progressistes…
Però vet aquí que la dinàmica del procés sobiranista ha esdevingut com una mena de falca que està esberlant el partit dels socialistes de Catalunya. La darrera crisi, la de la federació gironina del partit, és l'exponent últim de la deriva que arrossega des de fa temps i a aquestes alçades, a un mes de les eleccions europees, està cridat a forçar o un gest d'autoritat per part de Pere Navarro o directament generarà una ruptura o secessió d'un ampli sector de la militància socialista.

La pregunta és saber quan i com es materialitzarà aquest previsible divorci orgànic. Per a finals de juny hi ha anunciada una assemblea dels crítics per decidir si estan disposats encara a plantar cara des de dins del PSC per a un canvi de correlació de forces o directament, com tot fa pensar, anunciaran la decisió de posar en marxa un partit socialdemòcrata desacomplexadament catalanista encara que no necessàriament independentista.

Aquesta crisi de fet ve de lluny. Arrenca de l'etapa de la presidència de Pasqual Maragall. Històricament cal reconèixer que el partit dels socialistes de Catalunya va arribar a ser la marca d'un partit moderat d'esquerres implantat en tot el territori, que acollia en el seu si un ampli ventall de sensibilitats, d'accents, d'estatus socials i de procedències i que precisament per això, va esdevenir una plataforma cohesionadora del conjunt de la ciutadania catalana. Mai no ho valorarem prou.

Però els temps han canviat. Les dinàmiques del partit i en general de tots els partits, també han canviat. La lluita pel poder polític ha generat unes maneres de fer política partidista amb poca transparència i amb dèficits democràtics evidents.

El partit dels socialistes de Catalunya paga ara els plats trencats d'aquesta manera de fer política. Primer van ser els votants que li van girar l'esquena. Després el degoteig de dirigents històrics que han fet mutis o, com el cas de l'Ernest Maragall, que s'han atrevit a fer foc nou amb la constitució d'una nova marca, Nova Esquerra Catalana. Els crítics que van criticar des de dins aquesta operació maragalliana, ara el veuen com un referent a tenir en compte i caldrà veure si finalment les diverses dissidències anunciades poden acabar sumant-se per aixecar una força socialdemócrata i catalanista defensora a ultrança i sense complexos dels drets socials i nacionals.